Puta 2012: 12 raons per sobreviure a la fi del món (Part II)

SHARE:

Si ahir, en la primera entrega del nostre repàs a 2012, la nostra atenció es va repartir entre diversos aspectes de les tòniques culturals de l’any, avui ens centrem en la nostra raison d’être: la música. Ha estat un gran any i podríem haver parlat de molts altres artistes (Miquel Serra, L.A., Antònia Font, L’Equilibriste…), però posats a triar el que més recordarem d’aquest any ja amortitzat, aquí van sis raons per pujar el volum i continuar ballant.

Foto de portada de Pato Conde.

 

Beach Beach per Mar Ordóñez

Beach Beach, Tasteless Peace (La Castanya, 2012)

Hom esperava molt de Tasteless Peace (La Castanya, 2012), el treball que presentaren Beach Beach durant l’any passat, perquè ja feia temps que el seu nom compareixia a totes les travesses sobre els futurs grups que esclatarien de manera imminent. I així ha estat: han estat ressenyats a mitjans d’àmbit nacional i internacional que no els feren cas en el passat, han fet concerts memorables a escenaris importants com el del festival Primavera Sound, i sobretot s’han guanyat, com a mínim, el respecte de tots els que els han vist en directe o han escoltat el seu disc. No trobareu ningú amb una mala paraula cap a Beach Beach, i no conec gaires grups que s’hagin guanyat aquesta posició. No tan sols l’any 2012 han deixat de ser una promesa, també han deixat palès que són el grup emergent més important de Mallorca. Pau Riutort i Tomeu Mulet entraren a gravar el disc sense tenir les cançons enllestides, però amb les idees molt clares quant a la direcció que havien de prendre. I aquí és on crec que resideix la gran virtut de Beach Beach: una capacitat enorme d’evolucionar amb criteri i sense patinar, des dels seus començaments coquetejant amb l’electrònica i el tropicalisme. Per això, els 23 minuts que dura Tasteless Peace són una passa més cap a algun lloc que desconeixem. Segurament per a ells també. Vist el resultat, ens és ben igual. És possible que en Joan Cabot tengui raó amb el que manifesta en la seva ressenya del passat mes d’abril: Beach Beach són un d’aquests grups dels quals sempre es pot esperar més, i ho diu després d’escoltar un dels discs més importants que es publicaren l’any passat. És el problema de fer-ho massa bé. –Jaume Gost

A 40PUTES: Beach Beach, Al agua, patos!;Beach Beach, “Tasteless Peace” (La Castanya, 2012)

las rusters

Las Rusters

Fa unes setmanes, canya en mà, en xerrava amb un amic, mentre ell em replicava seriosament: “Tiooo! Però si les Rusters encara estan molt verdes! Just saben tocar quatre acords i poca cosa més!”. Sí i no. Mary, Clara, Davinia i Laura han aconseguit una cosa importantíssima en la seva curta però intensa trajectòria com a banda: invertir els seus principals defectes –inexperiència, amateurisme, falta de tècnica– i convertir-los en la seva punta de llança sense que, per això, se les jutgi amb una simple benvolença kitsch. Just ara, quan el rock és corcat per un nociu aburgesament i quan sembla més prioritari tenir una bona imatge o instruments cars, l’existència d’un grup com les Rusters està més que justificat. Rock’n’roll de carrer, bàsic en forma i en essència, però tan efectiu –i necessari– com un esplet de galtades en un moment històric de beneitura generalitzada; directes tan grollers com divertits, humitejats per suor i cervesa i, finalment, reblats per una autenticitat tan grossa que tira d’esquena. Per això, la seva aparició a Mallorca és una benedicció que va més enllà del revival 90 o del fenomen riot grrrl: és el triomf de la personalitat, de la simplicitat i l’amor per la música per sobre d’aquesta mateixa beneitura contra la que semblen rebel·lar-se. – Tomeu Canyelles

40PUTES: Las Rusters publiquen el seu primer EPConceptoPuta a Sa Possessió part I i Part II

Vogt logo

Vogt, Paura (Radix/Féretro/Strange Records, 2012)

Tan impressionant és el disc en sí com el fet que no hi ha una tradició prèvia a l’illa, que el primer disc de Vogt surt del no-res (no podia ser d’altra manera) i fins i tot el seu autor considera Paura com el simple recull d’experiments i esdeveniments atzarosos que varen dur-lo a experimentar en les possibilitats del renou, l’atmosfera i l’estàtica a l’hora de crear una de les obres més corprenedores de 2012. Guitarrista de Marasme, músic i cronista inquiet i redactor de 40PUTES (no cal dir que no va tenir res a veure en l’elecció del seu disc com un dels més destacats de l’any), Tomeu Canyelles s’ha tret de la màniga un disc fascinant que tant serveix per a posar banda sonora a les hores prèvies a la fi del món com per a conduir-te a una catarsi, lenta i implacable i profundament alliberadora. Malgrat el seu nom, aquest no és un disc per fer por, encara que formalment sigui un treball exigent i difícil; Paura és un cant a la solitud, a un univers fosc i amenaçant on només s’hi pot trobar la pau en el silenci. Si t’hi endinses prou és possible que deixis de pensar durant segons o minuts, potser durant hores; i et demanes si el rock’n’roll no era això, un impuls directe a l’estómac que després travessava el cor i l’hipotàlem i et deixava suspès en el cosmos durant un temps indeterminat, lliure del món, una partícula insignificant en el mar de confusió i dolor que és la vida, a la vegada part i fora d’ella. – Joan Cabot

40PUTES: Vogt, “Paura” (Féretro/Radix/Strange Records, 2012)

Defled

Manacor sempre ben enmig del camí

Tot, estirant d’un fil, un fil musical ben en sintonia. És el nostre fil de seda. Sense voler, estan creant una microescena més que saludable, i a la vegada envejable en anys, a Mallorca. L’Exposono 2012 del col·lectiu Velvetine –que periòdicament amb el seu club solen elevar la creació electrònica illenca al Jarana amb, per exemple, Gondar, un dels seus creadors qui, amb Who is 81?, també va ser una de les sorpreses de la cita– ens va donar a conèixer Defled, un dels creadors joves més estimulants d’aquests darrers mesos. M’atreviria a dir que és el raig d’esperança, atrevit, renovador i amb visió moderna, d’una producció illenca encara ara massa estancada en els clixés que desgraciadament varen dictar els balearic beats i el house estantís sense ànima. Sempre hi ha hagut molta naftalina i, per sort, sempre hi ha hagut una creació underground, fins i tot a vegades gens coneguda a la superfície.

El 2012 ha estat l’any de floració de propostes renovadores que estan o poden estar a l’altura de la creació internacional. Pere Canovas aka Defled era qui ens donava compte d’un amic seu, Synteck, un altre d’aquests noms a tancar amb pany i clau. Més ballable que el seu company, Álvaro Ortega aka Synteck també s’emociona i emociona amb un techno emotiu, orgànic, gèlid i càlid a la vegada. Just en els darrers dies del passat any editava digitalment el seu EP de dos temes, Dramatic Bells.

L’extenció de tentacles que facilita la xarxa provoca la constatació d’un fet de més difícil aparició fa uns anys: que productors joves mallorquins puguin moure’s per l’espai i editar a segells estrangers. En el cas de Synteck al berlinès Mind Fields; i a Tigerbeat6, la casa de Kid6006, en el cas de Defled, amb el remix per a l’EP Tokyo de Magic Panda arribant així a compartir tracklist amb el mateix amo del segell i amb, ni més ni manco, que Max Cooper; o publicar també a Box Records, de Groj, que edita aquest mes Triopical, el primer EP d’aquest manacorí. Producció frenètica, per tant, i de dos manacorins, a més. La ciutat del moble i dels suspiros té també en electrònica un bon background des de sempre, encara que a Palma no ho sàpiguen. Per dret propi, Defled i Synteck són uns dels millors descobriments en electrònica d’aquest 2012 que hem deixat enrere; l’altre, Alt/F4, amb qui han anat cimentant sense voler una petita gran família i interconnectant el camí Palma-Manacor. Improvisació cerebral i intel·ligent; ni capes, ni glitches ni saturacions perquè sí. Més enllà de l’omnipresent Jordi Martínez en aquests terrenys, el 2012 han entrat en el terreny de joc Manel Oriol de Fura i Marasme, Tià Mas, Dj Triqui i Pere Zoso. Rostres més que coneguts per la capital de província, emmerdats en altres mil i un projectes.

Però redirigint la mirada –enlluernada– cap al Llevant… surten una tira de noms que tomben d’esquena amb produccions brillants. Mantoshit és pulcre, és blanc nuclear. Amb piano i amb aroma de Jean Michel Jarre, també de Mike Oldfield o Vangelis -idò amb regust si no vols que sigui aroma-, romp amb l’orientació i l’estètica encotillada de l’electrònica illenca. Un altre manacorí, Youlian, és a punt d’estrenar-se i d’estrenar segell, el barceloní Zeroocho, amb un EP. Igual que Synteck, aquest es decanta pel melòdic techno més veloç i asfixiant. Voleu techno? Més opressiu? Techno tecnazo, espitosos com si s’haguessin inflat de Surgeon i Mark Broom, són SamotSurit, també dos manacorins, aka Tomàs Bernabé i Joan Sureda respectivament, residents a Barcelona, amb tot un segell a les mans, Nexe Records, i el projecte aclaparador NX1, amb una tirada de 200 còpies d’un 12″ de tres talls esgotat en dos dies. Són segurament els dos artistes mallorquins amb més projecció a l’exterior i que ja juguen en una lliga superior, la del seu gènere, on hi trepitgen fort. Arrasen.

Potser encara no coneguem el nom més brillant de l’electrònica mallorquina –sempre ha estat habitual que els millors no treguin sovint el nas i visquin tancats en les seves cavernes– però, tot i no haver-lo topat, amb aquests tenim un immillorable planter de productors d’elevat nivell que fan tornar a connectar i creure en l’electrònica. Aquests són els millors -per mi- del 2012. I enguany… alerta. -Celestí Oliver

40PUTES: Defled, Perla majoricaMoscow School, “El futur ja no és el que era” (2012); Velvetine, la curiositat no s’ensenya

Trance III

2012, año apunkcalíptico 

Si ha habido un estilo musical (y de vida) que este pasado año ha gozado de una salud inmejorable y nos ha brindado auténticos momento de gozo, sin duda ése ha sido el punk. El sello Metadona Records se ha convertido, por méritos propios, en algo así como el estandarte de este buen estado de forma gracias a la publicación de los increíbles EPs tanto de Aspirina Infantil (además del compartido de éstos junto al combo mexicano Los Monjo), como de Trance (a mi parecer, el debut más tremendo y fresco al que nos hemos enfrentado en muchísimo tiempo), además de la imprescindible reedición de las maquetas de Eskoria. Dos personajes a destacar son los incombustibles Gato y Rafa Murillo, ya que sus militancias tanto en Trance como en A.I. son dignas de reseñar; y es que darlo todo en las dos bandas punk más completas que han aparecido en los últimos tiempos por esto lares es de admirar. Sí, son perros viejos de la escena punk balear, pero han sabido adaptarse a la perfección a los nuevos tiempos.

Otros que han firmado un acojonante debut han sido Orden Mundial (Discos Basura), entre los que se encuentra Rafita, también bajista de Trance, que practican un hardcore-punk infeccioso. Y eso no es todo: durante el año pasado también apareció Niu De Rates, un fanzine como los de antes, DIYal 100%, un tipo de publicación que se echaba de menos por los bares, y que sirve como noticiero punk sobre todo lo que ocurre alrededor de la escena en nuestra isla.

También los muchachos de Old Kids Brigade se han encargado de hacernos vibrar de lo lindo con los bolos de grupos de fuera de nuestro archipiélago que organizaron, como los de Porkeria, Riot Brigade o Assac. En este 2013, los Old Kids también nos van a dar más de una sorpresa, pero esta vez como discográfica. Impacientes estamos.

Otro hecho reseñable es la resurrección de Cerebros Exprimidos, bajo el nombre de Dx-Cerebros, tan solo con Jaume de las viejas huestes en sus filas. Algo increíble para muchos, una auténtica vergüenza para otros, algo anecdótico para algunos más… ¿Y qué decir de ese local, algo así como el cuartel general de todo aquel punk que se precie, que abrió durante el 2012 en Palma? Posicionado justo al lado de la entrañable Champañeria Paquita, y regentado por Rafita (Trance) y Tere (Trance, Desenterradas), el TNT es nuestro CBGB particular, un tipo de bar de los que no han de faltar en ninguna cuidad, y que por desgracia en la nuestra no tuvimos durante algún tiempo. Haciendo cuentas de lo que aconteció durante el 2012 y leyendo todo esto: ¿quién cojones dice que el “punk is dead”? –Pako Jeremy

40PUTES: Jaume Cerebros, Pot fer el que vulgui; Rafa Murillo, Facetas y trazos de un artista de carácter part I i Part II; Trance, ¡Vuelve, Georgie!; Aspirina Infantil, “AI” (Metadona Records, 2012); Aspirina Infantil/Los Monjo “Split”, Trance, “Demo” (Metadona, 2012); Orden Mundial, “Orden Mundial” (Discos Basura, 2012)

eskoria

Eskoria, Discografía 1986-1987 (Metadona Records, 2012)

Curiós que un dels nostres discs favorits del 2012 tengui més de vint-i-cinc anys: l’edició de Discografia (1986-1987) no només superà les nostres expectatives, sinó que, a poc a poc, ha acabat fent-se un merescut lloc d’honor a les nostres prestatgeries. Potser perquè és quelcom més que un simple bocí de la nostra història musical, o potser perquè les lletres que Rafa Aguilar escrigué a mitjans dels anys vuitanta no han perdut gens de força amb el pas dels anys. Transmeten el mateix desencant, la mateixa ràbia i frustració: són el viu reflex d’una joventut oiada, tudada i envellida abans d’hora que es nega a ser derrotada. No puc evitar que quelcom se’m regiri dintre quan escolt Rafa cantar allò de “Estancados en el santo entierro, todos vamos caminando, caminando hacia el infierno” a un himne com “Lucha Imparable”. Bona part del mèrit ha de recaure, necessàriament, en Metadona Records, que s’ha carregat a l’esquena una edició d’autèntic luxe (recordem; doble LP en carpeta oberta) en un període de crisi ferotge: si això no és un exemple de pura devoció per la música, que baixi Déu i ho vegi. Meravellós. – Tomeu Canyelles

40PUTES: Eskoria, Salid de la cloacas Part I i Part II; Eskoria, “Discografía 1986-1987″ (Metadona, 2012)

+++

Fins aquí la nostra selecció. Demà publicam una selecció dels continguts de 40PUTES més valorats de l’any pels nostres lectors. Encara sou a temps a donar-nos la vostra opinió

ABOUT AUTHOR

Madame

Gestora del bordell 40PUTES.