Puta 2012: 12 raons per sobreviure a la fi del món (part I)

SHARE:

No som molt amics de les llistes del millor de l’any per aquí, però sí volíem fer un resum del que, per a nosaltres, ha estat el més destacat del temible 2012, un any en què res semblava poder anar a pitjor però que també ha tengut les seves coses bones en l’àmbit cultural, totes elles reflectides en el primer any de vida d’aquest bordell nostre. Aquí teniu la primera part de les nostres 12 raons per haver continuat vius i guerrers 365 (de fet, 366) dies més. Sense hegemonies, sense número 1 o 2, només coses que ens han agradat i que volem celebrar i recordar per tal d’arrencar amb força aquest 2013. Molts d’anys a tots. -Joan Cabot

FLOM

2012, la fi del món subvencionat i l’apogeu del micromecenatge

Amb el títol Un Còmic Nostrum sense corbates celebràvem com un grup de professionals i entusiastes de la historieta aplegaven esforços per donar continuïtat a un festival que fins el moment es vertebrava amb ajut econòmic institucional. Vet aquí que els organitzadors no es deixaren ensopir, però, i tot i les retallades de doblers públics, tiraren endavant. Aquesta iniciativa és un exemple més entre altres de lloables que vérem l’any passat, reflex d’una actitud que diversos artistes prengueren obviant la burocràcia estatista i realitzant el seu projecte per altres vies de finançament. Una d’aquestes alternatives és la plataforma Verkami que, gràcies a aportacions anònimes via web, ha permès esdeveniments com el Live On Març: “Verkami nos ha llamado para felicitarnos por el éxito. Si la gente quiere este festival, lo continuaremos haciendo”, ens deia Laia Martínez, promotora del FLOM, demostrant que sí que hi ha alternatives plausibles més enllà dels subsidis. El fenomen Verkami a poc a poc s’ha anat estenent, i també ha donat empenta a un projecte com el de MallorcaNochentas, equip capitanejat per en Pinxo, que es proposà amb èxit editar un compacte que ret tribut als grups locals dels anys 80 i 90 de la mà de bandes actuals. Per a molts, el canvi de model imperant i la destralada a la caixa administrativa ha representat una mena d’apocalipsi; per a d’altres ha suposat un revulsiu: ha propiciat la independència creativa, l’autoedició de llibres i revistes, el retorn als fanzines, ha fomentat nous col·lectius dins el cinema local, etc. El debat de la fi d’una cultura subvencionada és llarg, però les paraules del periodista Guillem Martínez són clares: “La cultura no es fica en política, excepte per donar la raó a l’Estat i, a canvi, l’Estat no es fica en la cultura, excepte per subvencionar-la, premiar-la, o donar-li honors”. -Dani Nicolau

A 40PUTES: Poetry Slam Mallorca, gent de paraula; FLoM Derby, mi Dionisos apaliza a tu Apolo; Down, down, down; MallorcaNochentas, aconseguir l’impossible

Renoir

Cineciutat i Cinegusta 35, un setè art partisà

La versió original a Ciutat ha estat la gran revelació d’enguany. Tot el contrari al que un es pensava quan se sabé que els mítics Cinemes Renoir de S’Escorxador tancaven definitivament. Però qui ens diria als palmesans que acabaríem l’any amb el naixement de Cineciutat i Cinegusta 35, i que aquests dos projectes exhibirien els seus films en versió original. Us ho dic ben clar, fa uns mesos ens hauríem xapat de riure. En aquesta redacció encara no ens ho acabam de creure. Cineciutat és un col·lectiu ciutadà en què una comissió de selecció de pel·lícules escull aquell cine invisible o difícil de moure que no sol arribar a Ocimax o al multicines de Marratxí. Estem dient que podem pagar una entrada i veure a Palma films de Cannes o Venècia. No només això sinó que aquesta gent organitza conferències, cicles, estrenes i festivals. Gràcies a ells hem pogut gaudir de la presència de gent com David Trueba o Javier Rebollo, qui va escollir Palma per estrenar la seva darrera pel·lícula. Tot això en els mateixos cinemes de s’Escorxador. Per altra banda, la creació d’una filmoteca batiada Cinegusta 35 a la sala Augusta ens està recuperant films en 35mm i versió original com Vértigo, Los 400 golpes, The Rocky Horror Picture Show, Fellini 8 ½, El planeta de los simios i moltes més. La gran afluència de públic em deixa catatònic i aniquila la idea que aquí no hi ha públic cinèfil. A Vèrtigo gent es va quedar fora un dimarts a les vuit del vespre. Estem xerrant de Palma? Idò sí, pregam perquè això no sigui una moda passatgera i ens enganxem definitivament a l’oferta cinèfila de Madrid i Barcelona. Enguany pinta molt bé. -Armand Rovira

A 40PUTES: Penyora; Salvar al soldado Renoir; Cineciutat i Cinegusta 35: la qüestió del doblatge i el cine invisible

Toni Nievas

Toni Nievas, el hombre del año

2012 nos ha vapuleado hasta el práctico derribo. Las cotas de desazón y desesperanza han ido aumentando de manera inversamente proporcional a nuestros activos contables. En medio de la amargura en la que andamos sumidos, se alza la figura de Toni Nievas, que mediante sus viñetas y vídeos, ha trazado más que acertadamente un bosquejo de la pesadumbre colectiva. Los personajes de Nievas son perdedores natos, están permanentemente desempleados, vagan como almas en pena por el vestíbulo de la oficina del SOIB. Querrían ser artistas famosos, alcanzar la cumbre del éxito y morir en ella de sobredosis de cocaína, pero en su camino sólo encuentran fracaso. Para combatir tal sufrimiento les queda el vil ejercicio egotista. Y no hay nada más indigno y despreciable que un ególatra fracasado. Procedemos a enumerar los méritos del sujeto en cuestión: a lo largo del pasado año, Toni Nievas autoeditó un libro con una selección de sus mejores viñetas cuyas existencias prácticamente se han agotado, fue fichado en un exitoso programa de radio –lo que provocó un hecho sin precedentes: que volviéramos a sintonizar los 40Principales en nuestro transmisor-, realizó dos exposiciones de sus dibujos –una en el Velvet y otra en la galería La Real- y, por si no bastara, cerró el año consiguiendo financiamiento para su próximo largometraje Como todas las mañanas. Toni Nievas se ha convertido en el hombre de moda. Próximo está el día en que abandonará su pose cabizbaja, se hará un implante capilar, se probará un traje de Prada y unos zapatos italianos y nos mirará por encima del hombro sin dignarse a saludarnos cuando se cruce con nosotros. Porque no lo dudéis: entre su ego y la humanidad, Nievas siempre elegirá el primero. -Marina P. de Cabo

A 40PUTES: Toni Nievas, Mallorquinian Splendor; Toni Nievas, “Autor en tiempos de crisis” (2012)

Grip Face

La gestació d’una nova escena artística

Si ens demanen si l’art ha estat en hores baixes o no, aquest passat 2012, el primer que ens surt és una carussa doblegant els morros i un ‘mmmmm’ movent el cap alhora. Les galeries privades han arriscat menys. Sí, els espais expositius lligats a les institucions fan pena, talment. En canvi, tenim el sentiment que alguna cosa va bé, que hi ha ‘moviment’, que qualque cosa bull dins l’escena artística. Aquesta sensació podria venir dels carrers del centre de Ciutat que l’any passat varen ser testimonis d’un resorgiment de l’street art. Els murs s’han omplit de color i de missatges de la mà de gent com Soma, Grip Face i Ascor, entre d’altres. Cal fer una menció a part a les dones que s’han apuntat a l’art del grafit com Marina de los Angeles i Ju-Mu Monster. El col·lectiu mutant Sua Rua també ha deixat la seva empremta urbana (a més de responsabilitzar-se de la repesca d’un veterà “viejuno”, Lluís Juncosa). I en versió paper, els vàrem trobar a la fira de fanzines Palmazine, mostra d’una nova onada de publicacions alternatives. L’exposició Vías Subversivas a Sa Possessió va canalitzar l’esperit dels creadors més joves d’aquí (Ian Waelder, Alona Vinç, Javier Siquier) i del més enllà. Com en tots els resums, segur que hem exclòs moltes propostes igualment interessants. Sabem que algunes s’han anat cuinant durant 2012 per néixer enguany. To be continued. –Magda Albis i Pilar Rubí.

A 40PUTES: Palmazine, ànima de paper; Lluís Juncosa, l’atracció irrefrenable pels abismes; Alona Vinç, la intensitat de la línia des dels episodis personals; Cafèambllet i esprais, un diumenge a Sa Gerreria; Grip Face, el pols del carrer des d’una màscara; Love Thine Enemy

maxdestacadt2

Max, a todo tren (de Vapor)

Francesc Capdevila, conocido por todos como Max, publicó en el pasado 2012 su esperado retorno al cómic, o al tebeo como le gusta llamarlo a él. Su editorial de toda la vida, La Cúpula, editó Vapor, una obra reflexiva, reflejo de la época complicada por la que está pasando nuestra sociedad, pero que gracias al humor, surrealista e irreverente en muchos momentos, que contiene, y que tanto gusta usar al autor, la convierte en una lectura nada depresiva e incluso idónea para poder evadirnos de esa triste realidad que nos rodea y nos asfixia a través de los malditos y manipulados medios de comunicación. Desde Bardín El Superrealista, publicado en 2006, no habíamos podido disfrutar de un libro con material nuevo de este genio de la plumilla residente en Sineu (lo último que le publicaron fue un integral de su Peter Pank en 2011), y que tras una espera tan larga nos topemos con algo como Vapor es francamente gratificante. El 2012 también ha sido un año muy productivo para Max en cuanto a exposiciones: Panóptica, la retrospectiva a su magna obra llegó a Madrid acompañada de un catálogo de órdago (por cierto, instituciones varias que se sientan aludidas: ¿para cuándo esta exposición en nuestra isla? Vergüenza debería darles…) y Ses Voltes acogió un recopilatorio de lo que fue Nosotros Somos Los Muertos, el proyecto más outsider en el que ha estado embarcado el dibujante. Y seamos francos: si Max este pasado año no hubiera publicado, dibujando o hecho directamente nada de nada hubiera tenido que aparecer igualmente sí o sí en este very best puteril del 2012, y es que gracias a él 40PUTES tiene logo… ¡y vaya logo, jóvenes puteros! –Pako Jeremy

A 40PUTES: Max, “Vapor” (La Cúpula, 2012); Max, El perllongat somni del Sr. M part I, Part II i Part III

Mujeres @ Jarana Fest (Foto: Pako Jeremy)

Jarana Club i Special Forces Rock’n’Roll, sacsejant l’agenda

Les primeres reunions de 40PUTES se sabia quan començaven però no quan acabaven. En un parell d’ocasions vàrem parar pel Jarana Club, que acabava d’obrir les seves portes i era un dels pocs llocs oberts a Palma entre setmana. En aquells moments encara era un projecte que feia les seves primeres passes, amb una programació tímida que poc a poc va anar agafant forma i fins i tot traspassant els límits del local per convertir-se en festa multitudinària, el Jarana Fest, i concert d’hivern amb Pony Bravo i Za! que protagonitzaren una de les grans nits de l’any. David Valle i César Postigo varen irrompre en la nit mallorquina en pla kamikaze i, un any després, seria impossible imaginar l’escena sense aquest local, on les bandes mallorquines han trobat un escenari on créixer i que, de retruc, la seva empenta ha despertat el Cultura Club, que havia caigut en l’autocomplaença i que ha tornat a programar regularment música local. Els responsables d’aquesta programació són Special Forces Rock’n’Roll, el nou paraigua que s’han inventat Ginés F.A. i David Clavo, dos veterans, per tal de tirar endavant iniciatives tan sucoses com el Katakrak Festival a Sa Possessió o aquell vendaval sònic que va ser el 12Drums@12/12/12, una bogeria que podria haver estat un complet desastre però que va esdevenir catarsi genial. En un any en què els pressupostos s’han ajustat, apareixen noves iniciatives a preus raonables, que retornen el rock a les seves tavernes i l’underground a sota terra, on tot és més divertit, honest i autèntic. –Joan Cabot

A 40PUTES: Ressacota puta! Jarana Festival; 12Drums@12/12/12 en imatges, l’apocalipsi més o manco

Demà publicarem la segona part d’aquest resum. 

ABOUT AUTHOR

Madame

Gestora del bordell 40PUTES.