Lluís Juncosa, L’atracció irrefrenable pels abismes… (Part I)

SHARE:

Prepara la portada pel nou disc de Pascal Comelade mentre emergeixen les edicions de 10.000 humans. El vàrem veure la passada Nit de l’Art amb els de Sua Rua a Pococomún i també al fanzine 1,74 però sabem és prolífic i que està immers en molts altres projectes. La seva obra atrapa d’immediat però no ens enganem. No ens ho posa gens fàcil entre budells, cèl·lules diverses, mutacions, pistoles i personatges inquietants. La línia negra del seu dibuix ens condueix amb força per la deriva onírica, la tensió i el color del surrealisme pop dels anys 80 amb ponts cap a les avantguardes. Iniciar una conversa amb Lluís Juncosa és aventurar-se en un viatge de destí incert i excitant. Torrents de paraules i d’imatges que brollen, interseccionen i desapareixen per retornar més tard com a magma incandescent d’un cervell en activitat constant.

40PUTES: Què has fet des de l’exposició del Museu de Mallorca de 2007 fins aquí?

Lluís Juncosa: He fet algunes coses.

40p: Idò no hi ha res documentat ni he trobat res a Internet.

Ll. J: No cerques bé.

40p: No, segurament.

Ll. J.: El que no hi ha és cap web, cap bloc, ni res, que és una cosa que me planteig però que no he fet fins ara. Però sí que he fet exposicions: una al bar Flexas (2010) i una paret a l’exposició d’en Gerard Armengol a Sa Possessió (2011).

40p: I què hi tens a veure amb en Gerard?

Ll. J. : Vàrem fer plegats les imatges de l’interior del primer disc de Gran Amant. Jo no el coneixia. Me va dir que l’interessava el que feia i vàrem fer aquests dibuixets de dedins, que és més mà d’en Gerard, però hi vàrem intervenir damunt dibuixos seus i meus. Me passa sovint que algú me diu: ”Ah, he vist coses teves”. Per exemple a Los Muertos (es refereix a NSLM, Nosotros Somos Los Muertos) aquesta revista que feien Pere i Max…

40p: Sí, la conec. A més, vaig anar a l’expo de Ses Voltes.

Ll. J.: La mostra me va parèixer una mica fluixa, com improvisada. És com paradoxal això del còmic independent enmig de l’Ajuntament i el Banco de Santander. És una cosa patètica. No ho he xerrat amb ells (Max i Pere Joan) però pens que s’hauria pogut fer alguna cosa bastant més interessant i que reflectís millor el que va ser NSLM. Que no sé molt bé què va ser. En el seu moment als comiqueros no els agradava ni als artistes i pintors tampoc. Quedava com en una mitja línia però que sí que té, com el que fa ara Grip Face, la possibilitat de connexió cap a altres països. Supòs que era el que li donava consistència perquè ressonaven coses que feia aquella gent fora de Mallorca i fora d’Espanya. O fora de joc. Ara ja veus per on va la cosa. La cosa va de dispersió absoluta entorn no d’un centre… Però sí. M’hi sent a gust en aquest terreny en què xerres de vàries coses però en què no estàs parlant exactament d’allò que m’has demanat, que no sé què era. Bé, sí, el que havia fet. Idò el què he fet és continuar dibuixant i escrivint a ca nostra. El que passa és que, com ja començ a tenir uns anys i estic en una etapa adulta, em surten milions de coses que mai hagués imaginat que arribaria a fer: des de dur la comunitat de propietaris a cuidar els meus pares. Pens en aquesta gent més jove, de 25 anys, que diuen: “Jo només em dedic a això, a dibuixar”. Jo no. M’estim més anar dos dies a nedar i mirar peixos que no estar aferrat a la taula dibuixant.

40p: Potser perquè és una etapa que ja has superat, que has deixat enrere…

Ll. J. : No se supera res.

40p: Idò una etapa passada…

Ll. J.: És perquè ja estic escalivat del punt d’obsessió, que fins un punt és molt bo. Som un obsessiu-compulsiu total. Ja ho veus per la manera en què tenc la casa. I que consti que ca meva està ordenada però no neta. M’agrada mantenir les coses perquè no em caiguin damunt però en un equilibri molt precari sempre. Però sí és vera que necessit una rutina. No m’agrada gens viatjar. Sentir-me turista és de les coses més horribles del món però en canvi sí m’interessen moltes coses de fora. Quan he viatjat m’han atret els espais intermedis: quan vas amb un tren cap a; o estar a un aeroport o t’atures perquè estàs esgotat i tens la síndrome d’Stendhal i t’asseus a un bar i deixes passar el temps… I les fotos! Les fotos de viatge… No hi ha cosa més terrible!

40p: Has dit que estaves escalivat del punt d’obsessió… Però això què significa?

Ll. J. : És que la relació amb el que jo faig mai és d’acceptació. O si n’hi ha, vol dir que alguna cosa falla. Que hi hagi fins i tot fanatisme per part de poca gent, certa acceptació, me pareix bé. Ho entenc. Però acabes veient que és un fet molt intermitent. Veus que en un moment determinat, en els vuitanta, el que fas interessa a un grup de gent. Però després hi ha moments de desert, de manca de repercussió del tot. I després, de sobte, n’hi ha d’altres de connexió amb el que fa una altra gent. I ara m’està passant una altra vegada. Me va passar amb en Gerard, ara amb en David… Connexions. Anem a veure: els veig com a gent diferent però els veig com a iguals. Són gent que té un conflicte. I que han arribat a situar-lo en aquest camp que és el punt, diguem “artístic”. I que seria el de fer coses sense finalitat, sense utilitat. Que pot tenir la condició com de xaman o pot tenir una condició funcional d’una persona que crea símbols. Que mou la part visual de la gent, que acostuma visualment la gent. Però bàsicament és enfrontar-te des d’un determinat punt de vista, des d’un determinat angle concret, com escorat, al que passa. Hi ha gent que ho fa comprant i venent accions. D’altres, construint hotels. I hi ha gent que ho fa des del punt de vista d’allò formal. Per a mi no hi ha massa diferència entre fons i forma. És una distinció molt aristotèlica i molt perillosa perquè en certa manera et condiciona. Les coses són molt més orgàniques, fluïdes i tu comences a dibuixar per imitació. Entres dins una rutina i per tant seria una qüestió gairebé de gimnàstica. És molt físic, el dibuixar. Te fots l’esquena. Després, entres en un punt d’expressió, de manifestació de coses que te passen. Més tard, entres en un punt de relació social perquè en l’artístic ocupes un rol pel fet de dedicar-te a això. I en cada una de les etapes hi ha un punt psicològic que te serveix com a una certa protecció de cap a l’exterior.

Et crees un personatge en la manera com t’enfrontes al món. I llavors estàs pegant a moltes bandes: una, de psicològica; una altra com a malaltissa, com de malaltia; una de més sociològica; una com a molt conjuntural (de què estàs fent el que et toca fer. O no. O reacciones contra el que et toca fer). I llavors aquest conflicte que s’ha arribat a nomenar “artístic”, es pot resoldre d’una manera més frívola i dir: “me mola esto o no me mola” perquè hi ha els doblers per enmig. Perquè és mercaderia. Des del moment en què entra el valor econòmic, les coses, uf,ja les entenem”. En funció d’això s’arriben a fer les classificacions, a parlar d’escoles, per arribar a situar-ho tot. Però en el fons, tot el que hi ha enmig és desastre, caos i conflicte. És possible preservar aquest caos i conflicte de forma espectacular i convertir-se en un Damien Hirst, un Miquel Barceló o qui vulguis? O el pots mantenir sent un psicòpata que fa scratch books a carretades a ca teva? La participació en el que és artístic està basada en els ulls de qui ho mira. No és que Hirst no me sembli artístic o que no participi d’aquesta cosa ambigua del que és artístic. Ni que tot sigui artístic: des d’una retxa a la paret a una mescla d’una porta vella amb no sé, coses que veus a racons de Palma, rollo El Japón en Los Ángeles que miràvem un temps. Però allò que és artístic sí que et condiciona la visió i tens una manera de mirar totes aquestes coses.

I això és el que a m’interessa… Però és la connexió que jo veig, perquè m’interessa per exemple, llegir sobre Kahnweiler, el marxant de Picasso, perquè et dóna una nova visió del que passa ara. D’aquesta cosa tan embullada que no saps si Es Baluard està bé perquè té parets grosses o és una puta merda perquè és el negoci d’un cacic local. No hi ha una veritat. Entremig hi ha molts factors que s’han de tenir en compte. No te pots entregar al Baluard perquè hi pots veure un Kiefer. Està molt bé que s’hi pugui veure aquí però és que tanmateix no es podien veure en aquelles parets. Les estàncies no donaven de sí. Però és bastant vergonyós com els polítics han signat i com han integrat simbòlicament el que és un museu dins la ciutat i dins el país. La qüestió simbòlica és el que més interessa. I me pareix simbòlica la manera de fer-ho (en referència al conjunt de les autoritats fent pinya entorn de Pere Serra i el seu museu). Ara la situació és dura i ens diuen: “Heu viscut per damunt les vostres possibilitats”. A prendre pel cul! Hi hauràs viscut tu! Jo seguesc vivint igual. No sé. Tot va començar amb n’Aznar. Tot el temps es parlava d’Espanya (Riu). Al televisor varen començar a dir “toda España me mira”. Això no era innocent.

40p: Què volia dir llavors quan deien “Toda España me mira…”

Ll. J.: Intentaven normalitzar un país que no existeix: Espanya. És una puta farsa. I no vull dir que existeixi Mallorca o que existeixin els Països Catalans però existeixen més en quant a càrrega simbòlica perquè hi ha molta més víscera ficada. Hi ha més víscera en el sentit que m’interessa. No víscera retrògrada. La meva tia era falangista. Va morir i tenc aquesta capseta de mistos que me la recorda (me la mostra, colors i icones, ‘tope’ fatxa). Però era una persona que estava malalta. Es va quedar en els seus catorze anys i amb en José Antonio. Ara, que no me vengui un tio a parlar d’Espanya i “sus esencias”, a Telecinco i a més, embutxacar-se no sé quants de quilos fent tertúlies. Això és patètic i és la manera en què se’ns imposa una certa visió de les coses que és simbòlica sempre. I que funciona de rerefons i va dins aquesta façana de que les coses són raonables, de sentit comú. No existeix el sentit comú i la raó pot estar en mil llocs diferents.

40p: Parlaves sobre la visió simbòlica de les coses i deies que amb la teva obra no pretens agradar. Vols provocar?  Llençar una visió desagradable per conduir l’espectador a algun lloc? Què vols?

Ll. J.: Perquè tu hi veus alguna cosa de desagradable…

40p: Sí. No. Bé, té un component “bizarro”, estrany. No és Bambi.

Ll. J.: No. Però el puc assimilar. Walt Disney (perquè Bambi és Disney, tot i que hi degué haver un llibre original, com sempre) té una visió bastant terrorífica del món. Jo l’he assumida com tantes altres visions. Però del que vull no en tenc ni idea.

40p: Ens situam a 2007…

Ll. J.: El 2007 faig l’exposició al Museu de Mallorca. Gràcies a Pere Vicenç, un d’aquests que remenen i que m’havia fet tres mil propostes que mai sortien. Però se sabia, que el museu havia fet als anys 70, Ensenya dos i Cadaverina de Miquel Barceló i Pep Albertí. Ensenya i Ensenya dos eren uns projectes on participava en Tomeu Cabot i la gent del Taller Llunàtic. Al Museu, hi havia Joana Maria Palou, de becària d’en Rosselló Bordoy, que era qui feia i desfeia al seu regne de Taifes. I en Pere per investigar (el 2007, Joana M. Palou ja era directora) va veure que el museu no tenia un plantejament museístic únicament cap al passat remot i els bous de Costitx; o els guerrerets aquells que no sé d’on són (ah, sí, de Favar) i els frisos que no saben quan classificar, la pintura medieval… Si no que també tenia la intenció de museu global, la intenció de projectar-se cap al present. Llavors, en la relació que vàrem establir amb Joana Maria, es va veure que les exposicions temporals no tenien perquè ser allò, que també es podien fer coses contemporànies. I en Pere va dir: “Lluís Juncosa” (vaig fer “revòlvers-tenrum i membres fantasma” i es va fer també en aquella època la mostra de fotos de botigues antigues d’en Jaume Gual. Després tornaren els betlems i capellans). Per què serveix en Juncosa? Comodí entre ara i els anys 70, la nova plàstica mallorquina, el Taller Llunàtic i tot això que jo mirava quan anava a les exposicions que feien. Jo tenia 13, 14, 15 anys a l’any 1974.

40p: No pot ser…

Ll. J. : Sí, tenc 53 anys. Vaig signar un pacte amb el diable al París-Texas. Amb el cuc del Mescal. Tu l’has conegut el París-Texas?

40p: Sí. I tant.

Ll. J.: Idò qualque vegada ens deguérem fregar perquè… (riu). A Joana Maria Palou li servia l’exposició per no fer una cosa molt arqueològica, de tornar a treure Neon de Suro (que continuen en actiu: en Joan Palou pinta i també n’Andreu i Steva Terrades; en Cabot continua més radical que no era en aquell moment…). I a J. M. Palou li servia per lligar el que s’havia fet als 70 i el que es feia llavors a l’any 2007. Ho vaig veure com una mica d’utilització però ja me va anar bé. Vaig demanar: “Podré fer això? Me posareu qualque trava?”. Frenologia la vaig presentar amb una maqueta del que seria i li vaig dur. I a la Conselleria li varen dir: “Ui, això és molt negre”. I això que tot són coloraines… “És molt estrany”, li digueren. “Idò ha d’anar així”, va dir na Joana Maria.

I llavors me n’adon que no tenc res que dir. No sé quina exposició fer.  A un any vista vaig començar a replegar material, tu-tun-tu-tun-tu-tun. Durant molt de temps vaig fer com de resistència. Abans parlava de supervivència però més que res és resistència. De cap a l’exterior. I vaig començar, com en una carrera de fons, en la qual feia un dibuix cada dia. Un disbarat. Perquè vas pel món, arribes a les tantes de la matinada i fas un dibuix. I dius: “Em vaig a ca meva” i no era per cuidar la moixeta. Si no perquè havia de fer el dibuix. Me’n duia els quaderns, si me n’anava tres dies fora Palma. I em resultava molt difícil exposar això perquè són quaderns que no se trenquen. No els llev fulls. No hi ha selecció de qualitat. Hi ha el bo i el dolent. Hi ha coses que m’agraden i coses que no. N’hi ha més de cent i busques. I he arribat a carregar-me la meva manera de fer perquè a força de provar coses, d’insistir, de repetir… Fas coses que mai haguessis fet amb un ritme normal de taller, que és com a rutinari, però també amb el punt de no anquilosar-te molt.

A l’exposició faig ampliacions de dibuixos del quadern. Faig una filmació amb música d’en Pedro Neurona. Al muntatge expòs una sèrie de dibuixos fets per ordinador. També faig una cosa més pictòrica que eren unes mosques. És la part més pictòrica, més física, menys mental. El dibuix és molt mental i la pintura és molt més de cos. I al final surt una cosa coherent. Coherent perquè t’hi arribes a acostumar. Allò-queda-allà. Però no hi havia cap objectiu. No sé perquè vaig fer allò o una altra cosa. No en tenc ni puta idea. Tu el que estàs fent és de catalitzador. Ofereixes una visió personal. I si les institucions t’ho paguen, com va ser en aquest cas, que no varen pagar molt, només la producció de l’audiovisual i la publicació. Però que és molt més del que pagaria un galerista… I si les institucions o espais concrets te permeten fer-ho, enhorabona. La majoria d’exposicions que he fet han estat a llocs no oficials o que no eren galeries ni museus: el Gurugú de Felanitx, el Garito o el bar Flexas, que és un bar però que té un interès com a espai. És un lloc que funciona com a aglutinador d’un cert moviment, que té un cert plantejament. Tot i que tampoc no sé quin és. És el que me passa: a força de donar-li tantes voltes a les coses ja no saps de què estàs parlant. Blablablabla, no importa que me facis preguntes… Som un “vómito”! He contestat a la teva pregunta? No ho sé. Què era? Què cerques?

40p: Sí. Més o manco. Què cerques?

Ll. J.: Passar el temps. Com tothom. Passar-ho d’una manera que m’interessa, que m’agrada. Que m’agrada i que odiï també moltes vegades però que té prou satisfaccions perquè hi continuï. M’he plantejat moltes vegades deixar de dibuixar perquè el que faig  té molt de pol·lució d’imatges i de sentits. I m’he plantejat si no seria millor que estigués  calladet. Tampoc me semblaria malament una actitud reservada i al marge del món. De fet, una part d’aquestes desaparicions (meves) és aquesta actitud. En el fons el que cerques és que la gent te digui que està bé el que estàs fent? El que cerques són estímuls per estar bé. No vols estar quiet. Però en aquesta recerca de l’estar bé, que implica una màxima disbauxa o un zen d’èxtasi total… Ara que ho veig tampoc és incompatible (riu). L’estar bé és estar cansat perquè has estat una hora nedant i surts de la mar i de sobte: xuf! Tens com a una experiència psicodèlica de que tot brilla i te quedes allà, uaaah. I també està bé sortir i començar a desbarrar. O a aberrar. I entre mig hi ha mil maneres: vaig al xino del costat o no sé, muntar una ràtzia a … (reim els dos).

40p: Has participat en moltes revistes: Vol 502, La Luna, NSLM… A banda d’aquestes col·laboracions, tens un passat fanziner?

Ll. J.: Sí. El que passa és que no es deien fanzines. Feia una revista de poesia que es deia “L’ombra vessada” i que no va tenir cap repercussió ni una. Érem quatre tipus: en Felip Hernández, en Toni Nadal, en Pep Noguerol i altra gent que es va afegir. Tenia escrits i dibuixos. Ho pensava fa poc: allò era el meu expositor perquè pràcticament era jo qui feia tots el dibuixos. Era com un monogràfic.

40p: I això quin any era?

Ll. J.: El 80-81. El 79 me vaig llençar a fer coses més enllà de copiar el Pumby o el Pato Donald. De vegades, calcar-los, que m’agradava molt. També calcar amb carbó els dibuixos de ciències naturals, fer col·leccions i tota aquesta cosa com obsessiva-compulsiva que és el que mola realment. El que dóna gust són aquestes construccions que fa un mateix, que són per a ús privat però que també són compartibles. Jo pas gust de veure les construccions d’un altre. El meu nebot feia fileres d’animals de plàstic que ocupaven tota la casa. Era una instal·lació molt millor que la d’en Bernardí Roig (a Sa Llotja), que no he vist. Me diuen que en Bauçà està molt trepitjat. I jo me deman: Perquè hi surt en Bauçà? Idò perquè en Bernardí Roig és un llepa.

40p: M’agrada el que fa en Bernardí i a Sa Llotja em va decebre.

Ll. J. : Hi ha una fina línia entre el conceptual i la collonada. Per cert, has vist el que hi ha al Solleric ara?

40p: No, encara no hi he anat. Ho tenc pendent.

Ll. J.: És de les primeres coses que ha fet Pilar Ribal, no? Hi ha la col·lectiva que inauguraren per la Nit de l’Art. Na Marta Blasco; en Miquel Salom, que crec que abans pintava i ara fa fotos i n’Aires a l’espai Quatre. Hi va haver un temps en què festejava a Barcelona i anava i venia. Visitava molt el MACBA. I la veritat és que m’agradava aquell súper-expositor. Sempre m’ho passava molt bé. Vaig veure coses molt bones: William Kentridge, en Pettibon i coses d’aquestes. A més, hi havia les col·leccions, quan hi havia Manuel Borja-Villel com a director i no sé, hi havia un punt fetitxista en la manera de composar les coses. No m’hi sentia estrany. I me fa efecte que aquesta Pilareta vol fer una cosa d’aquesta casta, com molt cuidada, amb vídeos on no es veu l’aparell físic. Que estan com amagats  i no s’hi veuen tampoc els cables. Tot molt ben posat, com amb un punt on prima el detall. Hi ha un vídeo on ella mateixa entrevista en Salom.

40p: Ara que ho dius, estic recordant que al Solleric durant el PalmaPhoto també hi sortia un vídeo d’ella entrevistant l’artista kazajstana Almagul Menlinayeba …

Ll. J.: Igual aquest vídeos es converteixen en l’espina dorsal del Solleric. No sé. Però per exemple, Marta Blasco me cau molt bé però trob que té aquest punt tan obsessiu de dibuixar, que t’hi has de fondre amb el que estàs fent però ella es retrata a la banyera i hi ha un punt que és morbós però no queda morbós. És exhibicionista perquè es dibuixa ella mateixa i també a Ricard Chiang però és com si estàs enfora, com si volgués evitar tot això i encara no sé si m’agrada o no m’agrada. Potser per contrast. En Francis Ponge és un poeta francès de poesia objectiva, molt descriptiu. Utilitza metàfores molt poc sofisticades, molt poc romàntic. O Beckett. Té aquest punt de distància, de fredor que fa que t’impressioni entrar dins la seva lectura. Tot em va semblar molt superflu. Així com al MACBA, que també és un gran muntatge, burgesia catalana a tope, exhibicionisme absolut “del que tenim” perquè a més era una col·lecció amb el projecte materialista-dialèctic de Borja Villel. Però així com allò em resultava còmode, el Solleric me resulta no exactament provincià però més com aquestes exposicions de galeria d’art on tot queda que no està malament però… Com l’exposició de Carlos Pazos. A mi m’agradava un temps. Vaig anar a veure la darrera a Pelaires. Era el mateix dia. Potser jo estava inapetent. Però si no l’hagués vista m’hagués quedat igual. Potser també m’està passant molt això que també me passava amb els concerts de música. Vaig anar a veure el cantant d’Smog (Bill Callahan) a Sa Nostra. És un tio collonut. Ho feia molt bé. Però potser jo no estava en situació. I després ho vaig comentar amb en Jordi Herrera dels Satellites i me va dir: “Però si va ser genial aquella actuació”. Crec que hi ha un punt de percepció en que no puc ser demoledor amb el Solleric perquè no sé si hi ha un punt de subjectivitat i (en) què jo no era bo per a res aquell dia.

40p: Però la línia del Solleric dels darrers anys ha deixat molt que desitjar…

Ll. J.: El millor que vaig veure va ser Lladró. Jo hagués seguit així. Era la manera més clara de desvetllar el que és la política cultural del PP. Aquella actuació dels artistes contemporanis…, no record com es deia. Va ser com a una intervenció al Solleric i va coincidir amb un canvi a l’Ajuntament. Ah, sí, L’Arruixada. Me va semblar una cosa “tonta”. Va coincidir amb els premis Ciutat de Palma i no els qüestionaven. I l’exposició del Solleric, sí. No sé. Me va semblar una mitja tinta. Una mica enervant. Es podia haver afinat millor. En canvi, anaves allà, veies una puta exposició de Lladró al Casal Solleric i veies allò. Què els agrada als peperos? Quina concepció tenen? La influència directa de Zaplana, en Rodríguez i tota aquesta merda de gentussa. Idò deixau-los que facin això. I finalment què ha passat? Hi hagut d’haver una crisi perquè surtin espais alternatius a palades i ara tothom munta bars. A Manacor m’han parlat d’un que es diu Sputnik que també serà sala d’exposició. En Pococomún, en Louis 21… Hi ha com una passa i tothom s’apunta a un bombardeig.

40p: I per què ha passat això? Es deu només a la crisi? A la vegada, hi ha una aparició massiva de petites publicacions independents, quan durant uns anys hi ha hagut un buit en edicions d’aquest tipus a Mallorca…

Ll. J.: I quines publicacions són aquestes?

40p: A la mostra Palmazine n’hi havia un bon grapat. O per exemple el que es va presentar durant la Nit de l’Art: 1,74.

Ll. J.: En David me va agafar i em va dir: “Hem de fer un fanzine” i després resulta que és això (1,74). En Francisco Pococomún no ens ho va mostrar abans d’acabar-ho i de treure-ho. És que no és ni fanzine. És una mescla de publicació d’institut amb aquelles poesietes i amb alguna cosa més interessant … I ja que estam, no estaria malament, tot i que no s’usa fer estudis de camp ara, fer-ne un entre la baixada d’edició de publicacions i de catàlegs per part d’institucions i galeries, i la pujada de fanzines. És una qüestió de si tens possibilitats de fer o no fer. Potser s’hi veuria una relació directa. Qui edita ara? No sé si Addaya publica alguna cosa però fa uns anys vaig veure una exposició de Joan Vallespir i publicava un llibret. No un fanzinet sinó una publicació. I no sé quins fanzines hi ha. Els de David (Sua Rua/GripFace) els consider molt especials. Ell és una persona molt perfeccionista i molt neta. Té un punt que el podria lligar a una cosa un poc punkarra però molt poquet. Per molt que faci coses al carrer, si Sua Rua fa una intervenció urbana, queda elegant. Seria més punkarra en Gato i els Phogo d’un temps. De n’Albert Pinya millor no parlar. Me pareix un esperpent absolut. Me sembla poc interessant. I això que algunes coses seves que he vist pel carrer me semblaven guapes, molt Keith Haring. I m’agradava. Però “molt Haring” és un qualificatiu que podríem emprar per moltes coses que es fan al carrer. I preferesc Haring a Banksy amb la seva pretensió social. Me pareix més social una cosa d’aquestes més visceral i naïf, que parla d’altres coses com “la talla 38 me aprieta el chocho”, que no un Banksy. I no sé quins fanzines hi ha més…, si el D-P és un fanzine…

40p: No, el D-P no ho és. Era una revista. Però hi ha Impàs, els de Magma…

Ll. J.: No sé. Estic molt desconnectat. No els conec prou. Però vaig veure fa poc una cosa de Pedrito Oliver i Roberto Rodríguez, que tenien un localet a aquelles escales del carrer dels Horts, on posava Cataclístics damunt la porta. Un nom que no m’agrada gens però les publicacions me varen agradar. Jo crec que els fanzines són iguals sempre perquè és una pulsió molt primària. Vas acumulant coses i solen ésser irregulars. El fotut és quan ho fa en Francisco Pococomún, que té un criteri, un objectiu. Però si són quatre tipus, normalment joves o adolescents…, i ha de ser així, adolescent. És com si diguessis és que el rock&roll o els Ramones no són profunds. Tota la parafernàlia al voltant dels grupets punks i hardcores sempre és gustosa. Pots dir: “Això no m’agrada gens perquè no m’interessa molt, però estava molt bé”. “No em deprimeix”. “M’agrada que qualcú ho faci”.  El que em deprimeix és sentir el del bar de devora, el panchito que posa el partit de futbol i tothom està allà cridant: “Dale una hostia, a ver si …”. Una qüestió de racisme contra els sud-americans. Però els que en realitat no puc veure són els alemanys. El meu racisme és antialemany.

40p: Arribam a la Nit de l’Art d’enguany i exposes en una col·lectiva a Pococomún…

Ll. J.: Hi vaig participar i també al fanzine 1,74 perquè hi ha la intervenció de David (Grip Face). Francament, no acab d’estar content de l’exposició col·lectiva perquè jo l’imaginava més col·lectiva, més promíscua. Les coses estaven com a molt separades. Jo entr allà per veure com reacciona la meva obra en un espai on conviu amb aquelles coses i en relació a l’obra dels altres. Però ja no en faré més. Basta de col·lectives i d’històries. En no ser que siguin coses molt puntuals. I de fanzines, igual.

40p: I a part de l’expo David t’ha proposat col·laborar en una revista, no?

Ll. J.: Encara no s’ha concretat. Però aquestes col·laboracions me van bé. Són molt egoistes per les dues bandes i això és el que me mola. No tenc la sensació de dir: ”ah, yo dejo mi obra a estos jovencitos…”, (ho diu amb to malèvol fregant-se les mans mentre riu… reim els dos). Ni la de “m’estan explotant, s’aprofiten de mi!”. Jo trec el que ells em proporcionen de resocialització. I ells treuen el que jo els aporti de vincle  amb el que s’estava fent o amb un tipus de pràctica que ja existia. I això implica estar en un pla d’igualtat, no de concessió.

Foto Lluís Juncosa: Gabriel Lacomba