Mort, Satanàs i black metal: sis històries que et gelaran la sang!

SHARE:

Mayhem i Wolves In The Throne Room tocant al Primavera Sound 2012; Thurston Moore de Sonic Youth associant-se amb components de Nachtmystium i Krieg; amics que un dia es posen una camiseta de Joy Division i al dia següent una de Blut Aus Nord… Però quina puta broma és aquesta? Tot són símptomes de que alguna cosa estranya està passant. El black, el subgènere més impopular, controvertit i inaccessible del metal, surt de les seves cavernes i s’expandeix davant d’un públic àvid de noves sensacions, noves experiències. Què passa, doncs? Quina raó justifica la revisió d’un gènere tan minoritari? Potser s’hagin trencat molts de prejudicis musicals? O simplement parlem d’esnobisme? Potser la resposta es pugui resumir en una única paraula: MORBO. Morbo per allò ocult, per allò perillós, per totes aquelles històries escabroses que han alimentat el mite del black metal al llarg d’aquestes dues darreres dècades i que l’han convertit en sinònim de controvèrsia, de “música de gent malalta per a un públic de malalts”.

El morbo ven i sempre ha venut. Per això, el black metal compleix amb totes les expectatives de l’oient en oferir-li no només un grapat de cançons fosques i ràpides, sinó tota una manera de vida dogmàtica que atreu uns i repugna els altres; una filosofia de rerefons estibada de tòpics que, amb la mirada freda, semblen ridículs, surrealistes. No t’enganis: no és un mal endèmic que afecti únicament el black metal. Les mateixes gracietes es podrien fer, per exemple, dels punks que volen ser més punks que Sid Vicious o els indies que no saben més enllà de les seves ulleres de pasta. Qualsevol tribu urbana o escena musical pot ser víctima dels seus clixés i fantasies quan alguns individus poden dur una cosa tan collonuda com la música a un extrem malaltís. I ridícul, també.

Les putes som morboses… i vosaltres, que ens llegiu, també. Ho sabem. Anau per la vida de “políticament correctes” quan sabem de sobres que sempre acabau obeint les vostres baixes passions, els vostres fastigosos i miserables instints: vos agrada la sang, la violència, les misèries, les brutors i els pedaços bruts dels altres… Per això, a continuació, invocam el Maligne amb sis (the number of the beast) històries verídiques que han marcat profundament no només un gènere musical, sinó una curiosa manera d’entendre la vida… I la mort.

Arquetípic exemple de black-metaler mallorquí.

Història #1: “Perdó per la sang”.

L’estranya figura den Per Yngve Ohlin –Dead, per als amiguets– ha acabat passant a la història com una mena de Sid Vicious del black metal: vides curtes i intenses, però inconfusiblement icòniques, fonts d’una tracalada de llegendes i històries sovint inversemblants que, malgrat tot, mantenen viva la flama del mite a mesura que els anys passen. Però, en aquesta cas, hi ha una diferència important que res té a veure amb la música: mentre que el baixista dels Sex Pistols era un simple inadaptat de personalitat addictiva, el pobrissó den Per Yngve arrossegava un llarg historial psiquiàtric des que, en la més dolça infantesa, desenvolupés una anormal atracció cap a tot allò que tengués a veure amb la mort. D’ell s’ha arribat a dir que va intentar suïcidar-se un parell de vegades abans de complir els cinc anys però, sincerament, pensa-ho: no se’t fa estrany que una criatura que just està començant a muntar la granja de Playmobil pensi de manera conscient en acabar amb la seva vida? De veres que no?

Ara, que el seu capet no carburava bé no era cap secret, perquè els noruecs Mayhem –eco, els mateixos penjats de la vida que tocaren a la passada edició del Primavera Sound– van començar a ser més coneguts a finals dels anys vuitanta per les excentricitats del seu vocalista que no pas per la música que feien. Atent o atenta a la jugada: estam xerrant d’un individu que, tot xalest, es passejava amb ratolins morts a les butxaques per oferir-los com a present a la gent que li queia bé. “Hola, encantat de conèixer-te. Toma, una rata morta”, diria. En Dead era molt, molt true: massa true. Tant, que enterrava la seva roba durant setmanes per després lluir-la als concerts amb el pretext de “fer olor de cadàver”. Tan a pit es va arribar a prendre el personatge que, segons es diu, abans dels shows de Mayhem treia una bossa de fems amb un grapat ocells putrefactes al seu interior. Sembla que el seu modus operandi sempre era el mateix: inhalava el tuf una estona llarga –aguantant com un campió l’inevitable desmai– i, acabada aquesta supina porcada, interpretava dolces cançonetes d’amor com “Freezing moon” o “Funeral fog”. La raó? Poder cantar “com la mateixa mort”. Massa true, veus?

Black Metal

Per Yngve Ohlin és Dead, l’home que es passejava amb ratolins morts a les butxaques.

L’existència monotemàtica de Dead acabà un bon matí d’abril de 1991. Voldria dir que era un d’aquests dies assolellats i preciosos, però justament jo no hi era. Dies abans, el vocalista havia fet broma davant dels seus companys de grup amb la idea de tallar-se les venes. “Una altra vacilada de les seves”, degueren pensar… però és que resulta que ja ho tenia ben decidit. Decidí cometre un acte tan poc higiènic –un tall profund a cada canell– justament a la cuina de l’apartament que compartia amb alguns dels membres de Mayhem, als afores d’Oslo. Ai, i quina fou la seva sorpresa quan, brollant la sang, veia que passaven els minuts i es torbava massa en morir. “A ca una puta!”. Impacientat, Dead es passejà per la casa deixant un rierol vermellós fins que, a un armari, trobà una escopeta carregada. Era una oportunitat massa bona com per deixar-la passar així com així, però veient el C-R-I-S-T-O que havia deixat a parets, mobles i rajoles, va compadir-se d’aquells pringats, qui hores més tard haurien de netejar-ho tot, amb una breu noteta: “Perdó per la sang”. Tal vegada se’n volia anar amb la consciència tranquil·la, o que en el fons no era tan xungo i demoníac com ens havia fet creure. El cas és que, escopeta en mà, no hi va haver marge d’error: un tro al cap, ràpid, directe, mortal de necessitat.

Passen un grapat d’hores: Øystein Aarseth Euronymous”, guitarrista de Mayhem i company de pis del difunt, arriba a casa sense claus. Toc de timbre. Un altre. Ningú contesta. L’al·lot s’enfila com una moneia per la terrassa i aconsegueix accedir a l’interior de l’apartament per trobar-se, cara a cara, amb el que Pedro Piqueras qualificaria com “una escena dantesca”. I tu què faries davant un quadre com aquest? Hi ha moltes maneres de reaccionar: bramar i desfer-te en plors; desmaiar-te i caure redó com un sac de patates; pegar una bona rojada mentre dius “¿Pero qué coño es esto?” com en Tim Roth a Four Rooms… O, directament, cridar a la policia. La reacció de n’Euronymous, en aquest cas, és digna d’una pel·lícula den Tarantino: com si no hagués passat res, se’n va anar cap a la tenda més pròxima per comprar un rodet de fotos i, amb el pretext de que “mai no havia vist un cadàver de veritat”, fa un complet book del seu amic mort.

Conta la llegenda que tal fou el subidón d’adrenalina que li havia provocat la macabra escena que agafà un grapat dels bocins de crani que havien quedat espargits per damunt l’estora, amb l’objectiu de fer collars i vendre’ls a la seva botiga, Helvete. Sigui veritat o no, Euronymous era més espavilat que una geneta bruna: volia utilitzar les imatges del cos del seu amic per entaferrar-les als flyers dels concerts de Mayhem. El sexe és un reclam collonut… la mort, també. Imagin que la genial idea li degué dur massa problemes, perquè l’única foto que ha arribat a veure la llum és la que podem veure a la portada del bootleg Dawn Of The Black Hearts (Warmaster Records, 1995). “Clar que vaig fer fotos d’ell, mort! O tu no ho hauries fet?”, afirmava a una entrevista Euronymous, l’any següent. “Per desgràcia no tots els dies tendràs un mort real davant dels teus ulls. A mi no m’importa si la gent mor, fins i tot si és gent propera, perquè jo no tenc sentiments. Dead era un gran vocalista… però un vocalista sempre pot ser substituït. Ell va decidir fer el sacrifici suprem i Mayhem hem sortit guanyant amb això. Que la gent pensa que he estat jo? Que pensen que és un assassinat i no un suïcidi? M’és igual. Quan més ho pensin, millor, així ens farem més famosos”. Efectivament, Mayhem aconseguirien una major popularitat dos anys després, però no pas per la mort de Dead. I per què? Continua llegint: acabaràs trobant la resposta.

Història #2: “Som les persones més odioses i malaltisses que mai hi ha hagut”

Sense conyes, sense exageracions: Abruptum passa per ser una de les bandes més malrolleres que hagi donat mai la música extrema. O la música en general, si m’apures. D’Oslo passem a Estocolm per conèixer dos goranots obsessionats per una sola idea: el mal. Al més pur estil de Cuando Harry encontró a Sally, la unió de Niclas Morgan (Evil) amb Tony Särkkä (IT) donà pas a l’efímer col·lectiu True Satanic Horde –una imitació sueca de l’Inner Circle noruec– que defensava la destrucció de tots els valors cristians. Fins aquí la història no té res d’estrany o especial… o el que podríem entendre per “estrany” o “especial” per a un grup de black metal de principis dels anys noranta. La cosa es va embrutar –ho direm així– quan el grup que ambdós havien format, Abruptum, passa a enregistrar el seu àlbum debut: Obscuritatem advoco amplectére me (Deathlike silence, 1993). Es tractava de dues cançons sense títol i de quasi mitja hora cada una, on l’essència maligna del black es barreja amb altres gèneres (ambient, noise, avantgarde) per donar lloc a un disc tan innovador com visionari. I malrollista, també: cosa grossa.

Black Metal

Aquesta cara de còmic se li va quedar a IT després d’enregistrar el seu primer disc amb Abruptum

Però el més curiós d’aquest disc, tal volta, sigui el seu procés de gravació. L’enregistraren a les fosques en la més completa soledat. O això és el que van dir. Fa gràcia només de pensar-ho: dos jovenets sols, sense llum, tancats a una petita habitació… Hagués pogut sorgir una preciosa història d’amor i follisque satànic, però aquest no és el cas: IT i Evil aprofitaren aquelles circumstàncies per torturar-se i putejar-se mútuament, un a l’altre, mentre enregistraven Obscuritatem advoco amplectére me. Un cop de puny per aquí, una estirada de cabells per allà; tu ja m’entens. Però és que, atenció, s’ha arribat a dir que, per aconseguir alguns dels crits més espectaculars del disc arribaren a clavar-se agulles un a l’altre o esquitxar-se amb oli calent. A un servidor, prudent com tot bon portolà, se’m fa difícil imaginar-me dos suecs manejant una pella d’oli calent dins d’un petit estudi de gravació… i més, a les fosques. Altra gent –gent no portolana, vull dir– va arribar a qüestionar el seu mètode de gravació, a la qual cosa Evil va respondre: “A ningú no li importa allò que va passar mentre enregistràvem el disc. Es massa dolorós i privat com per parlar-ne (…) Som els elegits per fer això: som les persones més odioses i malaltisses que mai hi ha hagut. Som superiors a la resta dels humans”. Al més pur estil Stanislavski, Abruptum canalitzaren tot aquell dolor físic per crear un disc capaç de regirar qualsevol estómac sensible. Creu-me: ho aconsegueix.

I una petita anècdota més. Evil, que era amic de Dead, ha confirmat recentment que Euronymous es va guardar algunes restes mortals del seu company, a mode de trofeu. “Algú m’havia dit que s’havia mort”, explica. “Com que ells no tenien telèfon a casa, vaig escriure una carta a Mayhem. La resposta del seu guitarrista va ser: “S’ha pegat un tro i aquí tens un bocí del seu crani”. El tio m’havia enviat dos bocins de crani i un tros del seu cervell, encara humit. Encara els tenc, ben protegits”.

Història #3: “Me’n vaig a matar nines”

Hi ha gent amb problemes. No un, ni dos, ni tres: estic parlant de molts de problemes. Per tant, si mesclam una personalitat maniacodepressiva, propensa a atacs d’ira, al·lucinacions i estats de paranoia, amb esquizofrènia i una obsessió malaltissa per la mort, tenim com a resultat una bomba de rellotgeria amb cames. Mikael Nilsson era una d’elles… i, per si no fos suficient, el nostre protagonista desenvolupà una curolla grossa pel grup alemany Bethlehem i el seu disc Dark Metal (Adipocere Records, 1994). Com voler apagar un foc amb benzina, saps què te dic? Aleshores, Mikael va decidir agafar una guitarra i emular-los component un grapat de cançons sobre misèria, tristor i mort. Havia nascut Silencer, un dels majors exponents del que s’anomenà “depressive black metal”, subgènere on el satanisme i tota la seva imatgeria és substituïda per un món angoixant on el suïcidi és tema estrella. Tan seriosament es va prendre el seu rol que Nilsson canvià el seu nom per Nattramn, un mot que fa referència a una criatura mitològica del folklore suec.

Mikael, un vell conegut de bona part dels psiquiatres d’Estocolm, no va ser capaç de donar un sol concert. De fet, li costà sang, suor i llàgrimes completar l’enregistrament del seu únic disc: Pierce me (Prophecy Productions, 2001). Seguint l’exemple d’Abruptum, va voler impregnar la seva música del dolor físic i desesperació: els crits –a mig camí entre Varg Vikerness i King Diamond– venien dels talls que ell mateix s’encarregava de fer-se a diferents parts del cos. Fet completament un ecce homo, es va fer les úniques fotografies oficials de Silencer lluint uns potons de porcella a mode de mans i una màscara sense faccions: el toc final d’un producte maligne i malaltís a parts iguals. En les dedicatòries del disc, menció únicament per al personal psiquiàtric de l’hospital de St. Sigfrids, alguns laboratoris farmacèutics i medicaments antidepressius com el Fluanxol, l’Imovane, el Risperdal o el Sobril, entre d’altres.

Black Metal

Els cristians tenen el Cristo de Borja. Els metalers, a Nattramn. Visca els ecce homos!

La música sol servir per exorcitzar alguns dels nostres dimonis personals. Demana-li a n’Oreja Aguirre, per exemple. En el cas de Nahtram va servir per provocar l’efecte contrari: trabucar fins haver de ser ingressat al psiquiàtric de Växjö (Suècia). Poques setmanes després, aconsegueix escapar d’allà i deixa una nota: “Me’n vaig a matar nines i ser més famós que Thomas Quick”. Dit i fet. Destral en mà, i amb unes pintes que segurament espantarien qualsevol Jack Torrance en potència, apareix a un parc infantil de la ciutat de Ljungby, i entaferra una greu ferida al cap d’una nina de sis anys. No la va matar, però supós que no cal dir que una destralada al cap no es cura amb la mateixa facilitat o rapidesa que una escarrinxada a la cuixa. L’agressor, fent un parell d’espectaculars cucaveles, aconsegueix escapar de l’escenari després de robar una bicicleta. El fet que es trobés a un parc infantil ens fa pensar en una bicicleta infantil, i més concretament una d’aquestes, amb canastró i unes tiretes de tela molt xules al manillar. La incursió de Mikael alias Nahtram dins del món del ciclisme fou curta: pocs minuts després fou rodejat per la policia. “Matau-me! Matau-me, per favor!”, foren les úniques paraules que repetí durant la seva detenció.

Mikael fou jutjat i, tenint present els seus problemes psíquics, fou reclòs deu anys al centre psiquiàtric de Växjö. Com que, per raons òbvies, no podia continuar amb Silencer, els metges van considerar oportú que el nostre protagonista continués creant música: les teràpies musicològiques, en aquest cas, han donat lloc a Diagnose: Lebensgefahr, un projecte a mig camí de l’ambient, el drone i els sons industrials. I sí, va arribar a treure un disc i tot: Transformalin (Autopsy Kitchen Records, 2007). A hores d’ara, Mikael/Nahtram és al carrer. El mateix any que va recuperar la llibertat va publicar un llibre titulat Pig’s heart (2011) on demostra que, tot i la teràpia d’aquests anys, continua tan bollat com sempre: “M’enfons més i més profund dins del pou de la sabiduria esotèrica”, escriu. “Ens esperen bons temps: el futur és trobar el passat. Vull col·locar el món sobre les meves espatlles i aquest document servirà com a guia per a l’ànima eterna que viu, temporalment, dins del vehicle humà. Vull invocar l’animal vertader i sagrat, i dirigir la transformació en un ésser superior a l’home. Amb el temps s’entendrà què és la llibertat. Aquest és un carreró sense sortida i ningú m’escoltarà plorant”.

Història #4: “La mort és l’orgasme de la vida”

Pel meu gust, Jon Nödtveidt ha estat un dels músics de metal extrem amb major talent… però també un dels més gilipolles. Ho tenia tot de cara al triomf: joventut, atractiu, imaginació, carisma, tècnica instrumental… De fet, no tenia ni vint anys quan ja portava a les seves esquenes dues meravelles com The Somberlain (No Fashion, 1993) i Storm Of The Light’s Bane (Nuclear Blast, 1995) amb Dissection. Se’l considerava el nin prodigi de la música extrema, el Blaise Pascal del black metal, però, progressivament, desenvolupà una addicció més perillosa que les drogues, l’alcohol o el sexe: la filosofia.

No. Jon no es passejava amb edicions de butxaca de Kant i Sartre a les mans, ni molt manco parlava del mite de la caverna a algunes de les seves cançons. El seu interès en la filosofia es fonamentava en els postulats de l’Ordre Misantròpica Luciferiana (MLO), una mena de secta amb una forta base filosòfica que, inspirant-se en les religions de l’antiguitat, adora les tres forces que regeixen –segons ells– l’Univers: el caos, la buidor i la foscor. Jon es bolcà cegament en aquelles idees nihilistes que justificaven la mort, l’odi i la violència. Per això, a l’hivern de 1997, ell i un altre membre de la MLO assassinaren un home, a un parc de Gotemburg (Suècia). No hi havia motius: era matar per matar, simplement. Per si t’interessa, aquest succés queda recollit al film Keillers Park (2006) de Susanna Edwards.

Black Metal

Malrollista fins a la mèdula: Jon Nödtveidt

Amb només 22 anyets, Jon fou condemnat a deu anys de presó dels quals en va complir set. Lluny de mostrar-se penedit pel seu acte i començar un procés de redempció tipus Derek Vinyard a American History X, aquells anys a l’ombra van servir-li per reafirmar-se en totes i cada una de les seves conviccions. Fou posat en llibertat el 2004, i rebut com un heroi pels membres de la MLO; així, Jon iniciava un nou cicle musical amb el mediocre Reinkaos (Black Horizons, 2006). Malgrat això, la resposta del públic fou positiva. Tant que pràcticament tots els concerts que va fer a la seva gira de presentació van penjar el cartellet de “Sold out”.

Dissection tornaven a gaudir de fama, Jon tenia un bon grapat d’euros a les butxaques i, fins i tot, havia trobat parella: combo breaker. Les coses no podien anar millor, però allà era el nostre protagonista per enviar-ho tot a ca una puta. L’horabaixa del 14 d’agost de 2006, Jon, de 31 anys, es tanca al seu apartament, situat a Hasselby (Estocolm). Després d’escriure i enviar un parell de cartes d’acomiadament, va crear un cercle d’espelmes negres i apagà els llums del pis. Despullat, llegeix un fragments del Liber Azerate (un dels textos fundacionals de la MLO) per, acte seguit, pegar-se un tro al cap amb una escopeta de caça. Dos dies després, rebudes les cartes en què informava dels seus plans, la policia entra al seu apartament i troba el seu cos. Ningú no s’explicava perquè havia decidit acabar amb la seva vida, just en un moment en què les coses li anaven tan bé. La resposta, en aquest cas, la podem trobar en unes declaracions que havia fet, mesos enrere: “Els satanistes decideixen sobre la seva vida i la seva mort: prefereixen anar-se’n amb un somriure a la cara quan arriben al cim de la seva vida, i quan han aconseguit els seus objectius. És totalment anti-satànic acabar amb la vida d’un mateix quan se sent trist o miserable: el satanista mor fort, i no per l’edat, per la malaltia o per la depressió. Escull la mort abans que el deshonor. La mort és l’orgasme de la vida”.

Història #5: “Ningú no pot entendre el que som”

Agafam els tapins: deixam els països nòrdics i anam d’excursió a França. Si un grapat d’adolescents noruecs formaren l’Inner Circle, els francesos, que mai no volen quedar-se enrere, van fer un experiment semblant: Les Légions Noires (Les Legions Negres). El nom, en si, acollona, tot i que aquests no van cremar cap església ni assassinar cap persona… al manco, que se sàpiga, perquè hi ha molt poqueta informació d’ells. Van sorgir en un període molt concret (primera meitat dels anys noranta) a una zona molt concreta (Brest, nord-oest de França); es consideraven un “cercle d’ànimes”, però funcionaven com una mena de col·lectiu de bandes agermanades. Vlad Tepes (els capos, per dir-ho d’alguna manera), Mütiilation, Moëvöt, Belketre, Torgeist, Brenoritvrezorkre, Black Murder… i així fins a contar-ne denou. La seva aparició coincideix amb un augment de profanacions dels cementiris de la zona. Idò, què vos pensaveu? Les Légions Noires rebutjaven el satanisme d’Anton Lavey per considerar-lo massa mainstream i, a canvi, reivindicaren un culte demoníac més pur, destructiu i, segons ells, real.

Així doncs, tenim denou bandes de Brest que no només es dediquen a fer black metal sinó que, de manera consensuada, comparteixen una sèrie de trets i característiques que els converteixen en un moviment musical sorprenentment homogeni. Hi havia una sèrie de normes sagrades, al més pur estil El club de la lluita. La primera regla de Les Légions Noires és que ningú parla sobre Les Légions Noires. Tan extrema era la seva gelosia i secretisme que, encara ara, no s’ha pogut esbrinar la identitat dels seus membres. Mai no van fer cap concert o cap aparició pública: “No hi pot haver una connexió entre nosaltres i la resta de mortals. Mai no tocarem per a una audiència descerebrada de metalers”, afirmaven. No se’ls veia a cap plaça fent uns canuts, ni molt manco reunits a les tasques heavies de la ciutat demanant al DJ cançons de Slayer. Qui eren, doncs, aquests grups-fantasma? Alguns han especulat amb la possibilitat que fossin joves provinents de famílies de classe alta que, a les seves estones lliures, cercaven emocions fortes. Qui sap. A mi se’m fa inversemblant la idea que un grapat de senyorets podrits de pasta utilitzessin el seu temps lliure en aquestes mogudes abans de, no sé, muntar festes a la piscina de casa seva. O festes pijama. Què se jo…

Black Metal

Vous voulez coucher avec moi ce soir?

A part del seu gust per l’anonimat, Les Légions Noires eren un club selecte i elitista: per ells, el black metal només podia ser escoltat per il·luminats i estaven en contra de la seva popularització entre el públic. L’únic testimoni que ens queda de la seva existència són un grapat de fotos –cada una més tètrica– i una bona quantitat de cassetes que van ser distribuïdes des de la més estricta clandestinitat. Tot i el seu so precari, les còpies originals són, avui dia, cares peces de col·leccionista. També ens queda un bon recull d’excentricitats dignes de ser recordades. Per exemple, el grup Aäkon Këëtrëh assajava i enregistrava la seva música a un vell castell de Brest que, segons es diu, era propietat de la família d’un dels seus components. De Black Murder o Brenoritvrezorkre es deia que enregistraven les seves maquetes amb micròfons forrats amb animalons morts amb la intenció d’aconseguir una producció “més podrida i maligna”. Alguns, es tiraven dies perduts als boscs, cercant la inspiració; d’altres, passaven el temps perfeccionant el seu propi idioma, el goatre. Frikada va, frikada ve. I entre una cosa i l’altra, rebutjaven les drogues i l’alcohol amb la mateixa convicció que qualsevol straight edge de Washington DC. Això no els feia, precisament, un col·lectiu pacífic, sinó més aviat el contrari: les amenaces de mort a redactors de fanzines o a grups com Impaled Nazarene o Sigillum Diaboli (posers, segons ells) van ser una constant. “Ningú pot jutjar-nos”, subratllaven. “No pertanyem a la “humanitat”. Estam massa allunyats d’ella i ningú no pot entendre el que som. L’únic que poden fer és témer-nos, perquè som el rostre de la seva pròpia mort (…) Ningú pot aturar-nos, res pot aturar-nos”. Mai no es documentà cap acció violenta que dugués algun dels seus membres a ser detingut, però les divisions internes entre els seus components van provocar el final de Les Légions Noires aproximadament a l’any 1997. Des d’aleshores, no s’ha tornat a saber res més d’ells. Potser ara gaudeixin de les festes. De les festes de pijames, vull dir.

Història #6: “Els covards amenacen, els valents passen a l’acció”.

No cal ser un crack de les matemàtiques per saber què passa quan fiques dos gallets joves dins d’un mateix corral. El corral, en aquest cas, fou l’Inner Circle, una mena de màfia d’estar per casa formada per entusiastes del black metal i components de grups com Mayhem, Darkthrone, Emperor, Enslaved o Burzum. Les seves activitats es poden resumir en la crema d’esglésies, els petits furts i les pallisses als fans de l’AOR.

Øystein Aarseth “Euronymous” és el subjecte A: és el macho alfa de tot aquest cabrum, el guru, l’ideòleg. El seu grup, Mayhem, és el principal instigador de tot aquell puta caos. Té carisma, té retòrica i no va de dois: el seu caràcter violent i la seva sang freda (recordem la història del suïcidi de Dead, l’any 91) el converteixen en un individu temut per tots, i molt especialment pels seguidors de Tyketto i Poison, principals víctimes de les seves pallisses. A més, està fortament vinculat amb l’extrema esquerra, declarant-se admirador de Stalin o Mao.

Black Metal

Euronymous, líder de l’Inner Circle noruec.

El subjecte B és Kristian Vikerness, un al·lotet més jove i introvertit, fascinat pel món de Tolkien, que aconsegueix vèncer la seva inseguretat quan entra en contacte amb l’escena de black metal. Burzum és el seu grup. Però, a diferència d’Euronymous, Vikerness tenia més a veure amb l’extrema dreta i l’ultranacionalisme. Formava part del grup neonazi NHF (Norsk Hedenks Front) i es declarava admirador de Hitler o Mussolini… però també de dictadors comunistes com Stalin o Ceaucescu.

Malgrat les seves diferències antagòniques en el camp polític, Euronymous convertí  Vikerness en el seu protegit: era carismàtic, talentós i violent… tant com ell. Tan a prop el volgué tenir que l’any 1992 el convidà a formar part de Mayhem com a nou baixista. Des d’aquest moment fins a juny de 1993 (és a dir, poc més d’un any) es van cremar 44 esglésies a Noruega.

Vikerness, que havia canviat legalment el seu nom (Kristian) per Varg (“llop”, en noruec), es creix amb cada incendi i passa a ser de cada vegada més admirat entre els membres de l’Inner Circle, eclipsant Euronymous amb una rapidesa sorprenent. El mateix passava amb la música. Mayhem, actius des de 1984, només havien aconseguit publicar un EP i un grapat de demos guarres; en canvi, Burzum, en poc més de dos anys, havia tret dos discs, un EP i un grapat de cassetes.

Aquella gelosia corcava, poc a poc, un Euronymous que lamentava amb tota la seva ànima haver tutelat el jove Vikerness. “Sabia que hi havia rivalitats entre ells”, afirma el bateria d’Emperor, Faust. “Però crec que Euronymous no s’ho prenia tan a pit; Vikerness sí, perquè ell tenia més protagonisme dins del món musical. També sé que hi havia cert problema per un tema de doblers”. Així, mentre treballaven en el disc debut de Mayhem, De Mysteriis Dom Sathanas, començaren a botar xispes entre un i altre. Hi havia tanta tensió que, el 9 d’agost de 1993, Vikerness explotà: “N’estava fart d’ell, volia enviar-lo a la merda i dir-li lo molt que el menyspreava. Sé cert que m’odiava tant que hagués volgut matar-me”.

Black Metal

Varg Vikerness, sortint de les mines de Moria.

Vikerness, acompanyat per Snorre W. Ruch (del grup Thorns) es dirigeixen cap a l’apartament d’Euronymous. Era de nit, i a la butxaca portava una ganiveta. “Crec que serien les tres de la matinada”, declarava el fundador de Burzum. “Euronymous va obrir la porta. Només duia posats uns calçotets; semblava cansat. Començàrem a discutir. Ell començà a dir que jo anava dient tonteries sense sentit i que em pegaria una nespla. Jo li vaig contestar: “Els covards amenacen, els valents passen a l’acció”. Llavors, ell em va pegar un cop al pit, molt fort. Em vaig quedar sense respiració. El vaig empènyer i va caure a terra. Se’n va anar corrent a la cuina. N’estic segur que anava a agafar una ganiveta… però és que jo ja en duia una, així que vaig anar darrere d’ell per pegar-li una ganivetada a l’esquena i evitar que arribés a la cuina. Començà a córrer per tot el pis, cridant amb totes les seves forces… i fou quan jo em vaig tornar loco de veritat. Intentà escapar per les escales, però Snorre i jo l’enganxarem. Vaig començar a apunyalar-lo a la cara; volia que es callés. Estava furiós amb ell, perquè estava cridant com una nineta, demanant auxili, en lloc de lluitar contra mi, com un home, per defensar-se. S’ho tenia ben guanyat, per inútil, per incompetent. Era escòria humana que no mereixia cap honor, cap clemència”.

A l’autòpsia d’Euronymous es comptabilitzaren fins a 25 ganivetades, bona part al rostre. El crim havia estat tan chapusser que la policia noruega activà de seguida la recerca i captura d’un Vikerness que ja s’havia donat a la fuga. El trobaren ocult, dues setmanes després, a un petit magatzem dels afores de Bergen. Allà havia acumulat fins a 150 quilos de dinamita amb l’objectiu de volar l’església on hi havia dipositades les joies i relíquies de la família reial noruega.

La detenció de Vikerness fou el principi del final de l’Inner Circle. En pocs mesos foren detinguts una seixantena d’al·lotets entre els 14 i els 22 anys, bona part dels quals tocava a grups de black metal. Càmeres de televisió, periodistes de tot el país, grups de fans, grups de detractors… El judici de Varg Vikerness fou viscut com un esdeveniment mediàtic de primer ordre: el jove, que en tot moment es mostrà tranquil i educat davant del tribunal, basà la seva defensa en que havia patit una demència transitòria. Una anada d’olla, vaja. Però no, no va colar i fou condemnat a 21 anys de presó, dels quals només va complir-ne 16. “El sistema judicial noruec és pitjor que el de l’Edat Mitjana”, es queixà a una entrevista. “El meu primer psiquiatra era un jueu i el segon, un maçó. I el jurat, de veres, era de rialles: un comunista, dos maçons i un puta il·luminat que afirmava curar malalties amb l’ajuda de Crist. El meu advocat era un homosexual i la jutgessa era membre del Partit dels Treballadors. Per favor, quin tipus de broma és aquesta?”.

Enmig de tot això, Mayhem va aconseguir publicar De Mysteriis Dom Sathanas (Deathlike Silence, 1994), sense esborrar les pistes de baix de Vikerness, la qual cosa el converteix en l’únic disc on víctima i assassí comparteixen crèdits. Morbo en el seu més pur estat. I això vos agrada, vos agrada molt.

ABOUT AUTHOR

Tomeu Canyelles

Historiador i periodista musical. Escriu o ha escrit per mitjans com Última Hora, Ara Balears, dBalears o, més recentment, Mondo Sonoro, entre d’altres. Dirigeix i presenta els programes “Illa Sonora” (BN Mallorca) i “Fang i Distorsió” (Ràdio Marratxí), al temps que és membre dels grups Marasme, Vogt, Forces Elèctriques d’Andorra i Te Corrs.