Som putes de cine part I (1928-1980)

SHARE:

Les putes sempre hem estat figura inspiradora de totes les creacions artístiques: música, literatura, teatre, còmic, cinema… Inspiram perquè som de mentalitat lliure, poc avorrides i molt comprensives. També arribam a ser cruels i manipuladores. Les dones convencionals quasi mai no poden aconseguir aquella força interior que necessiten els homes a l’hora de crear. Una que sigui honesta no és capaç d’aventurar-se en determinades històries que poden succeir a localitzacions concretes. Algú imagina les petardes de Sandra Bullock i Hannah Montana dins un antro, prenent copes en ambients mafiosos, passejant per Avingudes a les tres de la matinada o a la planta baixa del Jarana?

En aquest extens article us proposo un tour cinematogràfic i oferir-vos 40 putes de pel·lícula en dues parts: les antigues i les modernes. Anau agafant els condons i el bolso que començam.

Qui escriu l’article a l’esquerre devora Bukowski un dia feiner al Saladet.

Hem estat sempre un paper fonamental dins la història del cine. Des que els germans Lumière van començar a filmar la vida a vint-i-quatre fotogrames per segon, la figura de puta en els primers anys cinèfils ha estat molt exhibida però sempre representant la negació de la dignitat com a persona i arrossegant l’estigma de ser puta per sempre. A la pel·lícula muda Diary of a Lost Girl (1929), el personatge que interpreta Louise Brooks és el d’una adolescent que s’escapa d’un reformatori on no té més remei que fer-se una bona puta de carrer. Un noble putero perd el cap i es casa amb ella per donar-li una respectabilitat. La cosa acaba fatal i la pobra retorna al carrer. “L’honestedat no va lligada a la renúncia del plaer”, Hollywood dixit. Com que Louise Brooks ja havia representat una prostituta l’any anterior en el film Lulu (1928) de G.W.Pabst i va confirmar una llarga relació amb el gran amant de l’L.S.D Aldous Huxley, la censura va obligar la retirada professional de l’actriu, que va acabar oblidada com a caixera en uns grans magatzems.

Louise Brooks, la primera puta censurada per Hollywood.

Molts directors d’aquells distants anys van haver de barallar-se amb la censura i si volien exhibir-nos a les pantalles havien de fer-ho amb molta habilitat i presentar-nos com a senyoretes de la nit, quasi sense mencionar-ho. Eren els espectadors qui s’ho havien de suposar. Un d’aquests cineastes hàbils va ser Mervin Leroy, que va tenir el sants collons de triar l’actriu més famosa de Hollywood i proposar-li un paper de puta a la seva segona pel·lícula després de l’èxit de Gone with the Wind (1939). Sí, estem xerrant de la pàmfila Vivien LeighWaterloo Bridge (1940) és considerat un dels millors melodrames que ha donat el setè art. El personatge de Leigh ha d’optar entre passar fam o pervertir el seu cos. La seva transició d’ingènua verge fins a convertir-se en una bona puta confirma una interpretació notable i per la qual, com suposau, la societat masculina va llençar-se de cap al cine a contemplar-li les cuixes i fornicar per pura necessitat amb el primer panolis de torn. Mai els productors de la MGM no havien estat tant encertats.

Vivien Leigh esperant el seguënt client.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

És també un xulo aquell cineasta que enganxa la seva senyora i la col·loca de puta? Fílmicament, vull dir. A Las noches de Cabiria (1957) Giuletta Masina representa una prostituta que alterna en els pitjors carrers dels afores de Roma sota les ordres del seu malèvol marit Federico Fellini. Cabiria és una puta que de tant donar-li canya a la nit ha pogut construir-se una llar i somia en assolir una vida més digna. El seu caràcter innocent però temperamental li fa viure durant el film unes situacions molt variades, quasi surrealistes. El look de totes aquelles putotes romanes presenta una modernitat andrògina inevitable que ja ens agradaria a lumis modernes com nosaltres. Les camarades de les nits de Cabiria amb aquelles pestanyotes i el cabell caoba s’assemblen més a Ziggy Stardust que a les nostres amigues de les Avingudes. Visionari Fellini? Primera pel·lícula guanyadora d’un Oscar protagonitzada per una putota. Què us pensau?!

Giuletta Masina: “Sóc una puta més moderna que Angie Bowie”.

La sola presència d‘Ava Gardner és excusa suficient per partir disparat cap a la Filmoteca, i més tractant-se d´una pel·lícula tan curiosa com The Angel Wore Red (1960), traduïda aquí com El angel vestido de rojo, on un capellà s’enamora de Soledad, una prostituta de la guerra civil espanyola. Novament uns guionistes cabrons ens foten la vida. Soledad, el personatge d’Ava Gardner, se sacrificarà pel seu estimat capellà fins a la mort. Però a la Gardner tant se li’n fot el guió; a ella el que li agrada és el nostre folklòric país, l’Espanya cañí d’aleshores. Aquell mateix any adquireix un xalet a la Moraleja on va establir un campament base per viure maratonianes sessions de sexe i festes que s’allargaven tot el cap de setmana. La seva presència a los tablaos flamencos y los toros la varen convertir en una habitual de la vida social espanyola. Olé.

Ava Gardner, una enamorada dels puticlubs cañís.

Als anys 60 ja debutam com a putes de luxe, acompanyam burgesos conservadors de doble moral a sopars i convencions importants i a vegades els feim un poc de psicòlogues. A Butterfield 8 (1960), també coneguda com Una mujer marcada, una irresistible Liz Taylor de vint-i-cinc anys és prostituta d’una agència de contactes anomenada Butterfield 8. Liz Taylor sempre va renegar d’aquest paper i això que contra tots els pronòstics se’n va endur l’Òscar a millor actriu. Aprofitau; si sou tan guapes com ella podreu tenir un cotxe esportiu Sunbean Alpine de color vermell i capota negra com el que condueix durant tot el film. Mola, eh? Al 40PUTES com som bastant horripilants de cara tiram amb el Seat Ibiza de sempre, aquell que et deixa tirat a les corbes d’Estellencs. Però tranquil·les, no volem acabar com na Gloria, el personatge de Taylor, que mor en un accident de cotxe que ella mateixa provoca a causa de l’excés de velocitat. Buff, mortes i mal enterrades de nou per uns guionistes sense compassió.

Liz Taylor, un Òscar de puto luxe.

Hem d’anar molt alerta amb els clients, que no ens passi igual que Pamela Green a Peeping Tom (1960) de Michael Powell. Aquesta jove mor assassinada per un fotògraf voyeur que es dedica a suprimir prostitutes mentre les filma amb la seva càmera Bolex de 16mm. L’espectador de manera subjectiva veu el que està gravant la càmera: quan el client puja per les escales, quan la prostituta queda nua, els primers crits de pànic i els darrers moments de sang i fetge. Les intencions del criminal queden justificades al film quan es mostren les humiliacions brutals que pateix l’assassí de nin per part del seu pare. Això li provoca una psicopatia irreprimible amb la qual gaudeix a partir de la por i el pànic de les víctimes quan s’apropa la mort i aprofita per immortalitzar-ho en cel·luloide. Un Peeping Tom de cap a peus. Quin tio. Tot i això, el film britànic de Powell és una obra mestra del gènere de la prostitució, injustament criticada en el seu temps.

Michael Powell a les fosques amb Pamela Green.

Hollywood no es va preocupar mai de la nostra descendència fins que aquesta problemàtica va començar a tractar-se des del cine europeu d’autor francès o italià. El poeta i realitzador Pier Paolo Pasolini va ser dels primers en mostrar prostitutes mares a Mamma Roma (1962), on narra la història d’una puta feroç capaç de matar pel seu fill. Una temperamental Anna Magnani s’ha d’enfrontar a la duríssima vida de la nit per protegir-lo i donar-li un futur millor que aquell que ens auguren els films neorealistes italians. Aquesta dona lluita amb tot i amb tothom. El seu somni és obrir una paradeta de fruita en un mercat i deixar el vell ofici per sempre.

Anna Magnani fa tot tipus d’animalades per tal de protegir al seu fill.

A la nostra pel·lícula preferida i més enlluernadora den Godard, Vivre sa vie (1962), ens declarem putes d’autor. Precedint l’estil den Jaime Rosales, l’objectiu del film és observar intel·lectualment la vida de la prostituta Nana, representada per la guapa Anna Karina, amant a la vida real de Godard. A la fi un director que presenta la nostra activitat sense valors morals ni prejudicis sobre la indignació de la prostitució. Cine contemplatiu del bo sense guionistes d’estructura clàssica que ens toquin la fava. Vivre sa vie també és nova i visionària. Revela Nana com una de les primeres call-girls del cinema; aquelles putes privilegiades que ja no fa falta que passin fred al carrer. Ara es tracta de gestionar l’agenda per telèfon i rebre els clients a un hotel o a casa seva mentre les seves esposes conversen al Carrefour. I mira tu que encara no s’havien inventat els mòbils.

Anna Karina, la primera call-girl.

Per a la societat catòlica les putes sempre hem estat més diabòliques que Satanàs. És per això que Luís Buñuel va escollir la mexicana Sílvia Pinal en el seu migmetratge Simón del desierto (1965) per encarnar el dimoni davant d’un penitent Simón que s’enfila a una columna per estar més a prop de Déu. Càstig diví cap a Buñuel, l’obra està inacabada; es conserven només 46 minuts a causa dels problemes econòmics que va patir el film per culpa de la pressió religiosa. I es que Sílvia Pinal, molt putota, es vesteix de col·legiala i mostra els seus afables pits a Simó. El sentit de l’humor de Buñuel és impagable i el seu odi cap a l’Església és tan visceral que frega l’obvi. “Soy ateo por la gracia de Dios”, Buñuel dixit.

Silvia Pinal: “Amb mi estaràs millor”.

Però si hem de cercar una obra indispensable en la filmografia den Buñuel, aquesta és Belle de Jour (1967), guanyadora a la millor pel·lícula al Festival de Venècia d’aquell mateix any. El director de Calanda ja no planteja l’ofici més vell del món com una supervivència sinó com un passatemps. L’aburgesada i reprimida Severine, interpretada per una magistral Catherine Deneuve, experimenta una doble vida. Durant el dia alterna a una casa de cites com a prostituta i després a la nit torna a ser una bona esposa religiosa davant del seu marit. No es fa puta per guanyar-se la vida sinó per morbositat i també per una absència de vida conjugal. Això sí, encara que a ella li agradi molt ser percudida per desconeguts, Severine vol mantenir el seu vici en secret per no ser rebutjada per la societat parisina. Tota aquesta trama morirà en un final digne de Buñuel, que deixarà l’espectador amb més preguntes que respostes.

Catherine Deneuve, puta capritxosa.

De putes n’hi ha de selectes, com Erica Gavin a Vixen (1968) del cineasta de culte Russ Meyer. Vixen viu com una madona avorrida en un petit poble. Mentre el seu marit es deixa els ronyons al camp, ella, a canvi de doblers i divertir-se, s’ho folla tot: homes, dones, fins i tot, el seu germà. He dit tot? No, no fornica amb gent de color perquè Vixen és racista. I aquí hi ha el conflicte primordial de la pel·lícula. Caurà també el negre del poble? Com veieu, un argument pobre i simple com la majoria dels films de Meyer. Tot i això, aquesta és una peli molt divertida plena d’escenes on mamelles XL ballen a ritme de twist, diàlegs brillants i una estètica art-pop pròpia de l’època. Vixen va ser de les primeres pel·lícules que els nostres progenitors van descobrir a Perpinyà abduïts per aquella propaganda que anunciava “Vixen és animal o femella?, tu podries ser el següent”.

A Vixen no li agraden els botifarrons.

Us pensau que no n’hi ha de monges putes o de putes que són monges? Doncs revisau Les novices (1970), aquí estrenada com La profesional y la debutante. Brigitte Bardot és una monja de 30 anys que abandona el convent amb la intenció d’explorar millor la vida i mantenir contacte amb la gent real. A París coneix una prostituta que feineja al carrer i que li vol ensenyar tot allò relacionat amb els actes amatoris. Bardot fa tot el possible per aprendre una professió que no li costarà gens gràcies a la devoció que dedica al llibre del Kamasutra, la seva nova Bíblia. Un film més per veure a Perpinyà. Es comentava dins els bars de las salas de cine de ensayo y autor que s’organitzaven viatges amb autobusos plens de capellans lleidatans acèrrims de la Bardot. Amén.

Brigitte Bardot, de monja a puta.

Els guionistes de Hollywood dels anys 70 ja no ens presenten com unes bruixes maleïdes sense cor. Al·leluia. La societat i el món va canviar durant aquells anys a millor. Dic jo que el hippisme de Monterrey Pop i Woodstock tindrien part de culpa. Sinó mirau la Jane Fonda de Klute (1971), on és una prostituta lliure de pensaments i idees revolucionàries, sense prejudicis morals, molt aficionada als doblers, però amb molt bon cor i sentiments. D’una primera ullada no ho aparenta, perquè durant el film es comporta d’una manera distant i freda ja que vol mantenir el control de la seva vida davant dels obstacles que li atorga una societat masclista. Però Bree Daniels, la fulana que interpreta Fonda, està plena de sensibilitat i amor. Sí, les putes som bona gent.

Jane Fonda, una puta amb pintes de Suzi Quatro.

Per què no ho va fer així en Kurt Cobain? Al menys hauria estat més divertit. A la tragicomèdia italiana La grande bouffe (1973) de Marco Ferreri quatre amics es reuneixen dins una casa per suïcidar-se en una orgia plena de menjar. Aquí del que es tracta és de morir papejant. Quin gust. Després de vint plats, incorporen a la gola un altre pecat capital: la luxúria; i així comencen a arribar prostitutes com Andrea Ferreol, un mamellot de greix que practica un sexe obscè sobre embotit, formatges, ous cuits, pernil i caviar. Té una panxa i un estómac tan gran que és l’única en sobreviure a tal suïcidi golafre. Esbroncada al Festival de Cannes, és una pel·lícula carregada d’intel·lectualisme que afecta les nostres passions més primàries. Ens excita i, sobretot, ens obre la gana.

Andrea Ferreol: “Menjau tots fins a rebentar”.

També són putes aquelles que forniquen amb el seus superiors per escalar punts dins de l’empresa. Si entenem el partit nazi com l’empresa de Hitler, podem dir que Ilsa, una comandant d’un campament nazi d’experiments medicinals, també és una bona puta. Mític film dins de l’anomenat gènere naziexplotation, Ilsa, la loba de la SS (1975) és la  primera part d’una trilogia basada en una dona, representada per Dyanne Thorne, que estima tant la violència com el sexe més malaltís que un es pot imaginar. Embotida d’uniforme com un botifarró nazi, la sexy milf Dyanne Thorne practica sexe amb dones torturades, homes castrats i comandants de la Gestapo que no dubten en marcar-se una de les primeres pluges daurades del cinema a les seves presoneres jueves. No us feu il·lusions, votants de dretes de doble moral; no es tracta d’una porno. Per desgràcia estem parlant d’una peli de ficció basada en fets reals.

Ilsa, més nazi que les gallines.

Que una actriu comenci la seva carrera interpretant una puta no és gens habitual i menys essent menor d’edat. Més d’un diria que això és una idea diabòlica sortida d’un despatx d’un alt executiu de Hollywood. Ens és igual, perquè la prostituta Iris, de dotze anys, encarnada per Jodie Foster a Taxi Driver (1976) i dirigida per Martin Scorsese, s’ha convertit en una icona generacional per a nosaltres que mai no va aconseguir Klute: que les putes al cinema ja podem tenir un final esperançador. I tot gràcies al nostre salvador, un pre-punk Robert de Niro. També és la primera pel·lícula que arriba a les pantalles espanyoles en què es fa referència al sexe anal. Harvey Keitel és el xulo d’Iris que la lloga per una estona a de Niro i li diu: “Fot-li per la boca, pel cul, pots descarregar-li la llet per la cara, fes el que vulguis”. Mare meva, però què és tot això! Franco ja havia mort, no?

Jodie Foster, la primera exploited teen.

Una altra adolescent prodigi: la maquíssima Brooke Shields, qui amb edat de jalar-se un Bony i jugar amb pinipons és prostituïda a Pretty Baby (1977) de Louis Malle. Shields dóna vida a Violet, una nina de dotze anys, que viu al mateix bordell on labora la seva mare. A punt de complir els tretze, Violet és subhastada per una gran quantitat de doblers i se celebra una gran cerimònia per veure qui és el bèstia que li roba la seva virginitat. Us sembla massa hardcore? Esperau que això té tota la pinta d’un guió escrit per Jello Biafra. Violet es casa amb l’afortunat de la tómbola virginal, un home major d’aquells que podrien freqüentar els cinemes Rívoli. I ella, que està molt enamorada, es dirigeix al senyor com a “papi”. Ups.

Brooke Shields a Pretty Baby, taquillazo assegurat al Vaticà.

Quina ràbia fa quan un client s’obsessiona i s’enamora d’una de nosaltres jutjant que sentim el mateix que ells. I ja no en parlem si es tracta d’un neuròtic obsessiu i reprimit fetitxista com Leo a Bilbao (1978) de Bigas Luna. Leo, interpretat magistralment per Angel Jové, està obsessionat compulsivament per Bilbao, una prostituta i ballarina de cabaret que intrepreta l’actriu Isabel Pisano. Bilbao és perseguida per Les Rambles de Barcelona, i raptada i drogada al soterrani de Leo. Finalment és esquarterada a una fàbrica de salsitxes i comercialitzada dins d’un pot en el supermercat més proper del barri. Quina manera de fusionar allò que tant li agrada al Bigas: menjar i sexe.

Isabel Pisano, víctima d’un bukkake de llet Pascual.

La discreció és una paraula fonamental dins del món de la prostitució. Avui dia són moltes les estudiants universitàries que follen a canvi d’euros pels motius que siguin i que encara viuen sota el sostre paternal. Aquest problema social el podem trobar a la pionera Violette Nozière (1978) de Claude Chabrol, aquí traduïda com Prostituta de día, señorita de noche, on una Isabelle Huppert de divuit anys viu amb els seus pares i decideix freqüentar estudiants adinerats per ajudar econòmicament els problemes de casa. Tot rebenta quan Huppert es contagia de sífilis i provoca tot un escàndol a la família. Quin drama més gris; i això que la gran plaga de la nostra professió, la SIDA, és just voltant la cantonada. És hora d’anar comprant profilàctics.

Isabelle Huppert: “Ràpid, que els meus pares m’esperen per sopar”.

Acabar aquest primer tour cinematogràfic amb una de les meves pel·lícules preferides és tot un luxe. Estem parlant de Christiane F (1980), aquí molt coneguda com Yo, Cristina F. I es que la meva feblesa per la història de Cristina és desmesurada: una adolescent fan de David Bowie que busca clients a l’estació de busos de Berlín per comprar heroïna i compartir-la amb el seu estimat, un jove xapero. Qué voleu que us digui? Yo, Cristina F. és el film de culte  que més admiració em provoca juntament amb Trash (1970) de Paul Morrisey. Bowie pensà el mateix i fa un bon cameo a la pel·lícula. Qui no va acabar molt bé és l’actriu Natja Brunckhorst, que interpreta Cristina. Igual de viciosa que al film, Natja va quedar seduïda per l’heroïna i va espatllar la seva carrera cinematogràfica fins que va trigar quasi una dècada en desenganxar-se.

Natja Brunckhorst, una prostituta amant del “Brown Sugar”.