Aquest puta agost ens està deixant el Deputes reduït a la seva mínima expressió: si de normal ja tenim el cervell liquat, amb aquesta calor els redactors de 40PUTES només podem pensar en emigrar a qualque país on sigui moda beure litres i litres de vodka mentre passeges en pilotes per glaciars amb la tita tant arrufada que pareix una vagina. Aquí teniu tot quant hem estat capaços de fer.
Arkeg, bec i juc perquè puc
D’ençà que va entrar l’Arkeg al bordell de 40P, la qualitat i la quantitat dels textos ha minvat tant que la Madame ha restringit el seu ús per a només després de cada pinyolet. En comptes d’estar per feines, es muntaven uns guirigalls al voltant de la màquina infernal que acaparaven tota l’atenció i xuclaven la nostra energia. Però és raonable: el somni de la nostra adolescència fet realitat! Una recreativa a ca nostra (partides infinites) i amb tirador per a canyes (gateres infinites). Poc a poc, la tensió anava en augment. Empentes, escopinades, grolleries, colzades per poder jugar el primer, gent aferrada amb cola al joystick, gent amorrada al tirador…un desgavell. Insospitadament, hi havia senyoretes –com les nostres becàries Irina i Tatiana- que batien rècords després d’exhaurir el barril sencer… Però el que ja passà de mida varen ser les llegendàries bregues jugant a l’Street Fighter, que solien acabar a tocs reals entre Pako Jeremy i Tomeu Canyelles per un tres i no res. L’Arkeg ve de casa amb 69 jocs ja instal·lats i, si no teniu els 4 mil dòlars que val a mà, es pot llogar per a les vostres festetes petitburgeses. -Dani Nicolau
+++
Chris Marker, Mosaico 1968-2004 (Box-set)
“Me hubiera gustado vivir una época más pacífica que la actual para poderme dedicar a filmar lo que de verdad me gusta: las chicas y los gatos”. Aquesta és la cita amb la qual s’anuncia el darrer box-set del cineasta experimental Chris Marker. Un recull de treballs que abasta de l’any 1968 fins al 2004. El primer DVD se centra en la mirada política de l’autor en peces com La sexta cara del pentágono o Casco azul, mentre que el segon disc contrasta amb films més divertits “animalístico-musicals” com els anomenà el mateix Marker. Destaquen Slon Tango i La embajada. Per a tots aquells que el vulguin descobrir a Mosaico 1968-2004, s’ha de mencionar que el cofre no inclou La jetée (foto-cinema inspiradora de 12 monkeys) o Sans Soleil, films més coneguts i més accessibles. Per tant, estem davant d’un Marker desconegut i més radical de cara al públic convencional. El resultat és un bon digipack que inclou també un llibret de 64 pàgines bastant interessant. Tot un luxe d’edició per completar a ca nostra l’obra d’aquest inclassificable. Mireu si el món de les edicions és curiós, ara que fa unes setmanes Marker ens va deixar, la seva obra invisible comença a ser molt més visible. Esperem que la distribuïdora Intermedio faci el mateix amb cineastes també invisibles com Jonas Mekas, Michael Snow o Jean Eustache. ¡Ah, no apte per a al·lèrgics al pèl de moix! -Armand Rovira
+++
OFF!, OFF! (Vice Records, 2012)
Keith Morris és Déu. Que vos donin a tots pel cul. –Joan Cabot
+++
David Bowie ha mort
Diferents webs amb una reputació pitjor que la nostra anuncien la retirada definitiva de David Bowie de la música. Després de declinar la invitació a assistir a l’edulcorada cerimònia de clausura dels JJ.OO (com els Stones o Kate Bush), se li atribueixen aquestes paraules: “la meva decisió és molt simple, i és que vull gaudir de la meva família i del temps lliure, perquè les gires i els àlbums mai no m’ho van permetre, i la música ja no em preocupa“. Nosaltres no ens creim res d’aquesta porqueria i pensem que David Bowie està criant malves des de fa anys, així que serveixi aquest clip d’homenatge a tots els ingenus que esperen creuar-se’l algun dia a la cantonada de Park Avenue amb el carrer 57. -Jaume Gost
+++
Cristina García Rodero, España oculta. Fotografies de Cristina García Rodero (Caixafòrum de Palma, fins el 26 d’agost)
Quin blanc i negre! La llum, intensa. Els contrastos. El positivatge. Pur magnetisme. La seva fotografia, obre el camp. Atrapa. De ritus i vides (que semblen) d’un temps, dels 70, 80 i algunes fins i tot de posteriors, que desperten. Tenen vida. I són viscudes. Com si tenguessis aquelles faccions a un pam. Faccions i gestos que, de tant ben caçats al vol i impecablement retratats, pareixen provocats i impostats, com si fossin posats. Un miracle. Un miratge. O un espectre que no ho és (com la foto). Gran ull. Gran pols. Cristina García Rodero, encara en el Caixa Fòrum -Celestí Oliver
+++
The Monks, Black Monk Time (1966)
La història dels Monks em té completament fascinat. Cinc militars americans arriben a l’Alemanya de la postguerra. A Hamburg es troben nits interminables, clubs a rebentar replets de teenagers i baralles amb sintonia beat. La British Invasion Pop estava arribant a terres germàniques i això els mola molt als nostres amics, tant que s’hi queden a viure, tallant tot tipus de relacions amb l’exèrcit. Engeguen d’una potada l’oncle Sam. Però volen fer-se notar més: s’afaiten mig cap, es calcen una sotana negra, una petita soga al coll i formen un grup musical. La idea és revolucionar el panorama juvenil. Es declaren anti-Beatles i volen ser els primers monjos de la escena pop i es bategen The Monks. Ningú no els fa ni cas, però enreden dos mànagers alemanys i graven un excel·lent disc: Black Monk Time, potser un dels millors discos dels 60. La seva discogràfica Polydor es nega a editar l’àlbum als Estats Units perquè volen fer una gira per Vietnam. Una idea molt excèntrica per als temps que corren. La desil·lusió provoca una crisi que fa que el grup decideixi separar-se. No tinc ni la més remota idea de com hauria evolucionat el seu únic i inclassificable estil però us asseguro que sense adonar-se’n van ser els que van donar pas al krautrock amb el seu so cru i brut. Un estil diferent fugint de les melodies convencionals i el beat anglès. Es nota que després dels monjos arriben Can, Neu! i Faust, però aquesta és una altra història. -Armand Rovira
+++
Avui hem matat en Bowie. La setmana vinent podries ser tu, així que aprofita el cap de setmana. Au, adéu.
