Jean Seberg, Àngel sense ales

SHARE:

Fa ja quasi mig segle que el món sencer va descobrir Jean Seberg: una jove actriu americana i fràgil amb el tall de cabell “a lo garçonne”, que passejava per París amb Jean Paul Belmondo a la pel·lícula À Bout de Souffle (1960) del polèmic Jean Luc Godard. Va ser la principal protagonista del moviment nouvelle vage francès i una de les icones pop dels anys 60. Víctima i acusada per l’FBI i consolada pels barbitúrics a Mallorca, l’actriu es va suïcidar fa més de 30 anys. De Seberg ens ha quedat la imatge però darrere d’ella, res: una col.lecció de silencis i fotogrames com si no hagués estat ningú.

Jean va ser la perfecta pre-mod andrògina, d’ulls grans i una primesa amfetamínica, sempre de festa en festa avançant l’estil que després copiarien Eddie Sedgwick o Ingrid Superstar de la factoria Warhol. A pesar de ser un símbol de la modernitat europea, Jean Seberg sempre va donar més la nota per la seva vida privada que per la seva feina al cinema, de la qual només destaquen els films Juana de Arco d’Otto Preminguer i À Bout de Souffle, o com la van conèixer els cinemes mallorquins: “Al final de la escapada”.

Seberg, icona pop indiscutible dels anys seixanta.

La connexió amb Mallorca comença quan es compra una casa al Port d’Andratx l’any 1964, anomenada “Cimarrón” i un Wolkswagen escarabat blau que encara gent del Port recorda.
Quatre anys més tard es casaria amb l’escriptor i cineasta Romain Gary i fixaren la seva residència a Mallorca. Gary i Jean es van convertir en la parella més chic i extravagant de Mallorca. La parella ideal per atreure l’atenció en totes les festes.

Un retall de premsa estrangera informa de l’estada de Jean Seberg a la “villa” del Port d’Andratx.

Al 1969 l’actriu va anar als Estats Units a rodar La leyenda de la ciudad sin nombre i va mantenir una relació amb un jove Clint Eastwood, qui també actuava en el film. Romain Gary va saber d’aquesta història i agafà un avió fins a Califòrnia i desafià Eastwood a un dol públic. Aquest va rebutjar el dol i Romain va promulgar a tota la premsa que l’americà era un covard. Era aquella època on les coses se solucionaven amb pistoles. Gary va anunciar també que se separava de Jean (sense divorci) per culpa d’Eastwood i la cosa va ser sonada perquè feia poc que la parella havia tingut el seu primer i únic fill.

En les seves visites continues als Estats Units, Jean comença una simpatia ideològica amb el grup polític revolucionari afroamericà Black Panthers. Seberg es va convertir en una molèstia per l’FBI. J. Edgar Hoover és l’encarregat personal de perseguir l’actriu pel seu activisme polític i envia un telegrama al mateix FBI en què comunicava: “Jean Seberg presta ajuda financera als Panteres Negres i ha de ser neutralitzada”. Juntament amb Jane Fonda, Seberg va ser l’encarregada a Hollywood de promoure les idees revolucionàries del post-Woodstock. El hippisme estava morint i Jean no es va adonar del seu error comercial i va continuar el seu activisme al contrari de Jane Fonda, qui començava a llençar la tovallola a causa d’amenaces i un cert descontent personal per l’aparició dels yuppies (hippies convertits en els nous rics d’Amèrica).

L’FBI es va ocupar de difondre la falsa notícia als diaris americans de que la nova filla que esperava era fruit d’una relació amb un dels membres dels Panteres Negres. La nina, però, era fruit d’una altra aventura: un estudiant revolucionari de raça blanca anomenat Carlos Navarra.

Comunicat de l’FBI on informa de les relacions de Seberg amb el grup polític Black Panthers.

Jean se sent amenaçada i paranoica. Es retira de nou a Mallorca on ofega les penes amb alcohol, barbitúrics i sexe fàcil. El resultat dels excessos durant l’embaràs va ser un part prematur. La seva filla va morir 48 hores després de néixer.

En un acte de bogeria descontrolada va encarregar un fèretre de vidre transparent perquè la gent veiés que la petita morta era de raça blanca. Seberg passa de mostrar el petit cadàver a Iowa, el seu poble natal, a Andratx que no acaben d’entendre bé que és el que els estava mostrant l’actriu. Després d’això, cada 25 d’agost al Port d’Andratx s’intenta suicidar durant vuit anys sense èxit.

         Notícies confuses des dels diaris espanyols.

En els seus següents anys gran part de la gent intel·lectual i artística de l’illa reconeix un affaire amb Seberg. L’escriptor Carlos Fuentes, amb qui manté una relació més llarga que un cap de setmana, la deixa per impossible després d’un altre intent de suïcidi. El mateix Fuentes li dedica una novela, Diana o la cazadora solitaria (1994), on li canvia el nom per Diana Soren. L’escriptor queda fart que Jean anés per amunt i per avall seduint al·lots joves en tavernes dels Estats Units, de París i a bars espanyols.

Contracta dos guardaespatlles perquè se sent perseguida per l’FBI segons explica als illencs, que flipen al veure-la desquiciada i rodejada de joves musculosos mentre fa les compres al mercat d’Andratx.

Una altra de ben sonada va ser quan va aparèixer a l’aeroport de París tota nua per despistar micròfons que li podien haver posat mentre dormia en un vol que sortia de Barajas. Es va deixar la roba dintre del bany de l’avió. La policia francesa la va tapar de seguida.

La bogeria progressiva la va fer aficionar-se al menjar de cans. Mai no es va poder recuperar de la mort de la seva nina morta i els excessos de deliri psicòtic post-FBI cada vegada eren majors. Els comerciants de frigorífics de Palma recorden com l’actriu els tornava bojos perquè canviava cada setmana la gelera perquè es pensava que des de allà l’espiaven.

A París, el setembre del 1979, apareix misteriosament a la part darrere d’un Renault el cadàver de Jean sota una manta mexicana (la mateixa que fa anys li havia regalat Carlos Fuentes).

Alguns pensen que va ser un assassinat per part de l’FBI; altres diuen suïcidi. En aquests darrers no els quadra la data. Jean s’intentava suïcidar cada 25 d’agost. El que sí que és cert és que es va donar per morta a causa d’ingerir una quantitat brutal de barbitúrics. A més, diuen que va deixar una nota que mai no es va trobar: “Els nervis no em deixen viure”. Per altra banda, el cos estava ple de ferides i cremades de cigarret.

La vida de Jean és la faula pop a l’inrevés. Tota la seva vida canvia per ser igual, i el principi i el final acaben per semblar-se. La fortuna, la mort, la fama, les drogues i l’esquizofrènia l’arrosseguen fins a l’absència personal.

Nosaltres ens quedem amb el record permanent que li va dedicar Stereolab amb la cançó “Miss Modular” del seu disc Dots and Loops (1997).