Joan Andreu/Pecan Pie, L’home calmat

Quan vaig conèixer en Joan Andreu a un sopar de companyonia de l’emissora BN Mallorca, tot d’una em va transmetre la sensació que hi ha poca gent com ell, que visqui la música d’una manera tan intensa i sincera: darrere de Pecan Pie, la promotora que va crear fa vuit anys, hi ha un amor incommensurable per la música i tot allò que representa en les nostres vides. Una filosofia, una manera de fer les coses, que li ha permès donar vida a una promotora amb tant d’encant com Pecan Pie. Vuit anys de bona feina que, enguany, queda materialitzada en una joieta sonora com és “Pecan Pie Vol. 1” (2012), possiblement dels millors àlbums editats aquest 2012 en àmbit local, que es presenta dissabte vinent a el Summer Pie Festival.

40PUTES: Hi ha moltes maneres d’enfocar un recopilatori, però “Pecan Pie Vol. 1” sorprèn pel seu plantejament tan original. D’on va sorgir la idea i com els ho plantejares als artistes participants?

Joan Andreu: Si una cosa tenia clara quan vaig tenir la idea de deixar un llegat “material” d’aquesta història de Pecan Pie era que volia que fos una cosa que fes família, que tota aquesta penya que m’estim tant se sentissin part d’una mena de comunitat. És com quan tens un parell de grups d’amics diferents que te cauen tan bé que dius “s’haurien de conèixer“… algo així. Aleshores la idea de creuar-los amb els nostros va venir de cop. La primera passa va ser tenir els dotze còmplices i llavors vaig pensar en els encreuaments: volia defugir de la idea de fer els encreuaments directes en pla Astrolabio fa Dropkick, Dropkick fa Astrolabio… així que vaig pensar en la idea d’una cadena de versions. Va ser xulo. Era com un joc…

40p: Quin criteri vares seguir a l’hora de seleccionar els grups i artistes que hi participen?

J.A.: La meva idea va ser començar un poc més enrere: no oblidar les bandes que ens havien dit que sí quan no érem ningú -Tim Easton, Ruth Minnikin- o els qui mos varen fer més populars -Bishop Allen per exemple…

40p: Però, Joan, tampoc és que m’estigui queixant del disc, però hi trob noms a faltar: Evening Hymns, L.A. i, sobretot John Tirado…

J.A.: Clar que sí, i molts més, però a qualque lloc has de tallar. Evening Hymns són collonuts…però què me dius de Vandaveer? O Wayne Petti…que varen fer uns concerts dels que més recordaré sempre. D’haver fallat algú mos n’hauríem anat cap endavant però ja veus! La manca den John ha estat una gran putada: per a Pecan Pie en John ha estat importantíssim. Sempre hem estat molt fans de The Nash i en John sempre ens ha ajudat. Des dels principis. Al disc Bishop Allen fan una versió d’un tema seu i per ell estava reservada la versió de Tim Easton. De fet la tenia ja seleccionada (“Stone’s Thrown Away”) però la cosa es va complicar perquè en John ara viu a Los Angeles i tot això va coincidir amb el seu canvi de domicili. A L.A. no coneixia ningú amb estudi, etc. Vàrem fer esforços per trobar una solució però cap al març ja em va dir que no es podia comprometre a tenir-la (vaig haver de marcar límits). És una pena. Al final estàvem a punt de sortir amb 11 temes però n’Andrew Taylor (Dropkick) i Ross Taylor (ex Dropkick) varen currar-se en dos dies una versió de Tim Easton que tanca el disc i que és un tema sense crèdits en honor a en John i al buit que deixa. També deixa un buit a Mallorca que ja no estigui per aquí, esperam que torni algun dia…

40p: Tal vegada per a un pròxim recopilatori. És que, de fet, això que es digui “Pecan Pie. Vol. 1” em dóna a entendre que hi haurà una segona part…

J.A.: Uff, ja veurem. El títol deixa la porta oberta però no hi ha res pensat del tema. M’encantaria donar l’oportunitat a Great Lakes (se m’han queixat de no haver-los inclòs!), Evening Hymns, The Redlands Palomino Company, Wayne Petti i molts més. I dels nostros ni te cont: Los Chicos de John Deere, Poomse, L.A., Misery Strings… Però vaja, sóc dels que va passa a passa i aquesta no està encara a la vista.

40p: El disc està concebut de tal manera que amb els beneficis que generi es puguin celebrar concerts i altres activitats organitzades per Pecan Pie. Es podrà aconseguir la seva còpia dia 21, a la presentació de Sa Possessió… però per a la gent que no hi pugui anar, com ho hauria de fer per aconseguir-lo? Es podrà trobar a alguna botiga de Palma? 

J.A.: Si del disc s’arriba a treure qualque benefici anirà per organitzar concerts: això està ben clar. L’edició és molt limitada i molts discs aniran a parar a mans de tota la gent que ha participat, a la premsa i alguns contactes. La resta els durem a Sa Possessió i els que quedin veurem com els treim. Hi ha un bandcamp obert pensat sobretot per a la gent de fora de Mallorca. Sobre les tendes, ara mateix n’hi ha uns quants a Vinilo, on també farem la festeta de presentació del Summer Pie amb Dropkick i El Niño Voodoo en acústic,  i crec que després també en deixarem algun a Xocolat.

40p: Em comentaves l’any passat que sense les ajudes del Consell de Mallorca difícilment podríeu tirar endavant… però Pecan Pie continua, apostant per concerts (Tim Easton o Adam Arcuragi, per exemple) i noves iniciatives com aquest disc. Vols dir que, sense el matalàs de les subvencions, t’has tirat a la piscina? Com s’ho munta en Joan Andreu per continuar i no haver ‘mort’ en l’intent? 

J.A.: La cancel·lació de les subvencions de 2011 va ser una super-putada general: segur que moltes altres iniciatives se varen veure afectades. Realment va ser un punt d’inflexió i de pensar bé les passes a donar. Per a la vinguda de Tim Easton vaig comptar amb l’ajuda de l’Ajuntament de Palma i enguany (creuem els dits) pareix que el Consell torna a subvencionar. Això no treu que serà mal de fer recuperar les pèrdues de 2011…

40p: Pecan Pie va néixer fa 8 anys: amb la perspectiva que dóna aquest període de temps organitzant tot tipus de concerts, quina valoració fas del camí recorregut? Què deu tenir Pecan Pie que inspira tanta devoció i respecte?

J.A.: Jaja No som conscient de tenir tant d’èxit. Al nostre darrer concert, Adam Arcuragi va actuar davant de 25 persones i va ser un concert brutal. Pobre. Però bé, així són els concerts: un dia estàs a dalt i Evening Hymns deixen gent al carrer i un altre dia te vénen dues dotzenes. Pecan Pie se va inspirar en els principis d’una altra promotora que alguns recordareu amb enyorança: Waiting For Waits. Entre l’any 2000 i el 2010 en Tomeu Gomila va regalar-nos una quantitat de concerts tan especials… Els meus records més càlids estan sobretot lligats als principis de les promocions den Tomeu com aquells concerts intersetmanals al Lisboa (Songdog, Lincoln, Grand Drive, etc). Des dels principis he volgut reproduir aquella màgia i Déu sap que hem tengut moments igualment especials.

40p: Vuit anys poden donar molt de si: segur que amb el temps has anat acumulant suficients anècdotes com per poder fer un llibre d’aquesta aventura. Me’n record que em contares que la primera cosa que volgueren fer Vandaveer quan arribaren a Mallorca va ser veure el mar. Quan hi penses, quines són les anècdotes més interessants i curioses que t’han passat organitzant aquests concerts?

J.A.:  Anècdotes en tenc unes quantes. Te’n puc contar algunes però són friquis: músics, ja se sap! Per exemple, quan va venir na Julie Doiron vaig haver de relacionar-me amb la seva agent francesa. Aquesta em va remetre un extens “rider” amb condicions sobre l’alimentació que havia de seguir l’artista (rollo fins a marques de iogurt!) que em va descol·locar. Vaig seguir fil per randa les indicacions i quan va arribar na Julie li vaig comentar que pensava que ho tenia tot a punt. Ella em va dir “Què t’ha passat el rider la meva agent? No li facis ni cas, és una pesada!“.

L’any passat també va ser bo el dia que va venir Vandaveer. Quin estrès! Els vaig pillar de gira per França i els concerts abans del de Mallorca els havien cancel·lat perquè en Mark estava afònic. Quan varen arribar a l’aeroport la seva veu encara no era d’allò més segura. Bé, el cas és que me va dir que tenia el seu mètode: abans del concert es fotria un te calent amb whisky i que podria fer el concert. Érem al Lisboa, prova de so feta, tot a punt per obrir portes i en Mark va decidir que era el moment del seu “brebaje”. Li varen preparar un te amb l’aigua bullint, amb un bon raig de whisky i va ser agafar-lo i va travelar i li va caure tot el te damunt la mà. Se va fotre una cremada! Tot seguit un cabreig important i la malada que li feia la ma: anul·lació a la vista. Vàrem donar-li un pedaç amb gel per embolicar la mà i me vaig oferir perquè anéssim al PAC però ell només deia “Quina merda, jo així no puc tocar“. Aleshores va arribar na Rose (Guerin, l’altra 50% de Vandaveer i una dona de personalitat!) i em va dir “Joan, tranquil, jo xerr amb ell i ho arreglaré. No te preocupis”. Va agafar en Mark i el se’n va dur a passejar per Sant Magí. Al cap d’uns deu minuts (amb la gent ja entrant al Lisboa) torna na Rose i me diu “Arreglat. Tenim concert. Tots els homes sou com nins petits“. I sí, va tornar en Mark i varen fer un concert d’aquells de recordar. Quina parella! I quina puta versió de “Paradise” de John Prine que se varen marcar! Un d’aquells moments que sempre recordaré!

Però la que record amb més gràcia va ser la primera visita de Danny George Wilson (Danny & The Champions). Per entendre la gràcia has de conèixer els protagonistes. Un és en Danny, un anglès que té més pinta d’irlandès que una altra cosa, roget amb les galtes vermelles i sempre amb un somriure als llavis; a l’altra banda, en Juanjo Rosselló que mos feia de tècnic de so. Un mallorquí 100%: un home corpulent, ben moreno, alt i fort i que no va de dois a la feina. Bé, idò en Danny me va passar les indicacions de sonorització. En Juanjo en llegir-les em va demanar: “Tio, aquí surt un sitar, segur que el durà? És que hauré de cercar un micro especial perquè agafi bé el so, no sé si serà bo de trobar…”. Jo li vaig dir “Si ho ha posat serà que el durà“. Total que en Juanjo va cercar i va trobar el micro ideal. Arriba el dia del concert, comença el muntatge de tot plegat i en Juanjo, un poc mosca s’acosta a en Danny i li diu: “Mestre, on és el sitar?” És important dir que en Juanjo xerra en mallorquí a tots els guiris que vénen i mai no hi ha hagut cap problema de comprensió, es fa entendre ben bé. En Danny se’l mira i diu: “Oh yeah! The sitar!”. Se gira, obre una bossa negra on duia cables i pedals i coses així i treu una capseta negra com de 10cm x 10cm, mos mira amb el seu somriure cèltic, l’endolla i allò comença a fer: “Uuuuuoooooo uuuuuuooooooo uuuuoooo“. La cara que va posar en Juanjo la recordaré tota la vida! Estava tan al·lucinat. Al final fa una rialla ben sonora l’agafa pes coll i li diu “Ets un cabró“. Hòstia, crec que no havia rigut tant mai!

40p: Són temps difícils per tots, però com perceps el futur de Pecan Pie? Hi ha plans de futur, més enllà del festival de dia 21?

J.A.: I tant ! No sé fins quan perquè tot cansa però mentre tengui algunes idees de grups que “han” de venir crec que mos mourem per fer-ho possible. La meva fixació des de fa uns cinc anys són els nord-americans The Parson Red Heads que mai no han creuat l’Atlàntic. Sóc superfan d’aquesta banda entre folky i hippy que tenen els Beatles com a gran referent, però n’hi ha d’altres. En Mark Mandeville me pareix un talent fora de sèrie, els canadencs The Hoof And The Heel, els britànics The Dreaming Spires que ja varen venir quan començaven, ara haurien de venir amb el nou disc sota el braç, els californians Just An Animal que són brutals a pesar que la producció de Richard Swift s’ha carregat el seu disc de debut. I de la casa me fa una especial il·lusió que Oliva Trencada, Petröleo i Son & The Holy Ghosts passin a formar part de la família. Ja ho són, però… ja m’entens.

40p: És que per manca de grups locals no estarem: què penses de l’evolució de la música local al llarg d’aquests vuit anys? És tan bo el seu estat de salut com ens sembla o ens comença a pesar l’absència d’alguns artistes que rara vegada veiem pel circuit (L.A., John Tirado…)

J.A.: En absolut. Crec que podem estar orgullosos del nivell que hi ha a Mallorca. De cada cop hi ha més varietat en les propostes i per qui ho vulgui veure hi ha un talent brutal. Potser el handicap més gran és que quan un grup mallorquí ha tocat cinc vegades el mateix any pareix que el públic se cansa. És un fenomen molt particular del pop-rock més contemporani o independent o com li volguem dir perquè els artistes de blues o de rock clàssic no tenen problema en tenir “residències” a llocs com el Bluesville, el Shamrock, el Motown, etc. Supòs que és una qüestió de públic. Conec amics que no se cansen de veure Alma Sonora cada setmana. Tant de bo el públic “indie” tengués aquesta fidelitat. Quan veig que per exemple The Parson Red Heads toquen cada dilluns a un bar de Portland flip en colors: però bé, per lo que és l’illa i pel poc públic que se mou tenim una quantitat de talent que fa por.