Vet aquí els Black Lips de Barcelona (sic). Mujeres fan l’escapadeta a Mallorca per presentar “Soft Gems” (Sones/Warner 2012), al Jarana Festival. Un segon àlbum que suposa una passeta més per al grup; és el seu ‘acallaboques’ particular. I és que sí, varen rebre potades de per tot. Però també alabances per part de qui veien en el quartet un futur més que prometedor. I no s’equivocaven: acaben d’arribar (com aquell qui diu) d’una gira que els ha duit per un grapat de ciutats dels Estats Units, van fer embogir al Primavera Sound d’enguany i estan en plena gira peninsular, insular i altres festivals. En Pol Rodellar (baixista) contesta el meu Questionari Puta, amb l’ajuda de Yago, Martí i Martin. Ho fa via facebook, així que ens haureu de permetre certa proximitat…
40PUTES: Primer de tot, no vull crear polèmica (i tampoc direm noms), però m’ha sorprès la mala fama que teniu fora de Catalunya. Amb Beach Beach hem compartit escenari amb grups bàsicament de garatge. Gairabé tots vos detesten, però tampoc és que s’allunyin gaire de la vostra estela. Què feis? Matau nins?
Mujeres: Quan vam començar, fa quatre anys, ens vam autoeditar una demo que, a part de donar-la als nostres amics, la vam enviar a la majoria de segells nacionals que ens agradaven. Cap d’ells es va interessar pel producte així que vam decidir promocionar-la per casa. Això va portar a que la demo acabés a les mans de certa gent que ens va ajudar a créixer. A créixer molt, de fet. Si corries per aquí en aquells temps sabràs que es va generar com una bola estranya de hype al nostre voltant (res extremadament agradable de fet) i la banda va petar. Aquest ressò va arribar fora de Catalunya i alguns d’aquests segells i/o promotors sí van contactar amb nosaltres. Evidentment vam fer coses amb ells, però ja havíem avançat força a casa i teníem coses tancades amb segells d’aquí (Sones). Com saps perfectament Sones no és un segell d’escena (toca molt gèneres) i no ens ha enfocat cap a l’escena garatge punk nacional. Aquesta distància, tot i fer música similar, és el que crea més despotisme. Les escenes són brutalment hermètiques i critiquen tot allò que se surti de les seves fronteres, sobretot si és un grup amb el qual comparteixen gènere. A Barcelona, al no existir una escena garatgera tan concreta com a València o Astúries –i aquí em refereixo a un garatge més punk, no de revival- nosaltres no havíem format part d’un cercle d’amics que fan i van a concerts de garatge. Hem sortit del no-res i potser aquesta poca familiaritat incomoda la gent. També pel fet de tenir més promoció és més fàcil ser el blanc de totes les crítiques. Nosaltres hem seguit el camí natural que ens hem anat trobant. Curiosament fora d’Espanya hem tingut força bona acollida, sobretot als Estats Units on sembla que l’escena garatgera és més gran i oberta.
40P: “Soft Gems” es una escopinada elegant a tots aquells que us prenien per flor d’un dia. Però alhora també vos apropau més al so cru de les primeres demos (guardant les distàncies). És una pregunta una mica estranya, però creieu que la producció “clàssica” del primer disc vos va desprestigiar? Ho dic perquè les cançons continuen mantenint el mateix ritme vibrant…
M: Nosaltres no volem desprestigiar pas el primer disc (de fet va ser un èxit de crítica i públic), però per al segon volíem una cosa completament diferent. Hem crescut i som més conscients del so que volem en un disc. En aquest en concret, volíem un so més lo-fi, més reverberat i on certs elements estiguessin més enfonsats en la mescla. Al primer disc no vam disposar de tant de temps, ni de lluny, i no teníem la consciència de les possibilitats que té un estudi i el significat real de gravar un disc. Es podria dir que ens vam conformar amb un bon so. De fet, gravar un LP ens semblava una cosa que ens sobrepassava. No ens hem considerat mai músics i no teníem gaire experiència. Se’ns escapava l’estètica sonora que buscàvem per la magnitud de tractar-se d’un LP publicat per un segell que l’havia de moure. A posteriori ens vam adonar de que era més nítid del què crèiem.
40P: Sembla que per ser el grup de garatge de moda a les nostres contrades hagueu de donar més arguments que la resta. “Soft Gems” és un disc bastant treballat musicalment, potser per això (o simplement perquè és un segon disc). Quines van ser les vostres idees per al plantejament de l’àlbum?
M: El nostre primer disc venia clarament determinat pel bombo que se’ns havia donat. Suposo que és normal que ara se’ns exigeixi una mica més o es busqui un cert grau de consolidació. El rollo de ser “un grup que s’ho ha trobat” valia per al primer disc, però no per al segon. Se’ns va tractar de hype molt clarament, la gent ho cridava a viva veu. Molta gent ho ha vist com a sort, però nosaltres en certs moments ho hem vist com si ens pogués perjudicar. Després de girar el primer disc, però, hem creat un idioma propi que ens ha permès treballar el disc de forma molt més conscient que simplement fent temes o tancant idees al local. S’hi afegeix també el tema de la consciència de producció i les possibilitats quant a sonoritat. Vam començar a treballar el disc a partir de conceptes d’arranjament, de mescla, fins i tot d’imatges que generessin la unitat del disc. També, adonar-se de que faltava algun tema en una direcció determinada i generar-lo de forma conscient. No som un grup temàtic però sí un grup que posa de manifest el seu ideari a partir del so i la posada en escena. Es parla molt de que som una banda de garatge, però cada vegada ho veiem més simplista, com una etiqueta barata per al grup. És cert que reconeixem influències, sobretot al disc anterior, però cada vegada més la banda apunta cap a direccions més variades.
40P: Ara, amb el disc sota al braç, amb una pila de concerts a les esquenes i amb una gira americana a mode de “mercat de proves”. Arribeu aquí després de rebentar el Primavera Sound i amb els collons sobre la taula, com està funcionant el disc per les espanyes?
M: La crítica i el públic ha entès molt bé el disc i les sensacions són molt bones a casa i a fora. De totes maneres s’està vivint un moment d’incertesa bastant gran a nivell de promotors i sales. Costa veure les sales plenes però l’energia que es sent és molt bona. Als últims festivals hem tingut oportunitat de presentar amb contundència el nou material conjuntat amb l’anterior i genera molta força. Seguim amb les mateixes ganes i gaudint de la mateixa manera, fins i tot més, perquè sentim que la banda està en un punt preciós.
40P: Jo crec que, deixant les cançons de banda, Mujeres destaca per estar en permanent activitat. Feu o intenteu fer tot allò que us ve de gust fer, no deixeu de tocar a la porta de ningú amb qui us faci ganes col·laborar…
M: Som col·legues des de fa bastant i ens sentim felicíssims d’haver pogut fer una cosa plegats. Des del principi la idea era tocar sense parar, en primer lloc per millorar, però des d’un temps cap aquí les coses no han canviat. Sentim la necessitat de fer festivals, arribar a més gent i veure més pasta, però alhora no hem deixat de tocar en un aniversari o fins i tot al pis d’un col·lega.
40P: En refèrencia a una entrevista on dèieu que us vèieu més a prop del Festival Hoteler que del Benicàssim: és aquesta la diferència que existeix actualment entre estar encallat en la vella indústria o formar part d’una mentalitat que s’escampa més enllà de les nostres fronteres?
M: És una qüestió d’identificació. A vegades amb el tema de les empreses de promoció i els festivals sembla que s’abandona una part fonamental de la música independent o minoritària. Quan et trobes amb coses com el que està passant a Vic i estàs a prop d’aquests ideals no pots evitar pensar això. L’estructura de l’indie a Espanya dels últims anys i la forma de creixement de les bandes emergents ha estat mitjançant aquest entramat d’empreses grans i macrofestivals. És inevitable que el teu segell vulgui dirigir-te cap allà.
40P: En directe es veu perfectament què és Mujeres, el que heu progressat amb poc temps i la perfecte cohesió entre temes antics i nous. D’on treieu l’energia? A part de posar-vos els amplis al 9…
M: El terreny natural de la nostra música és el directe, com ja hem dit tantes altres vegades. Hi ha una conjunció entre dues coses: d’una banda, el compromís d’exigència per part nostra, com a individus i entre nosaltres, i per l’altra, l’eufòria escènica del directe. En un grup tan físic com el nostre, sovint es presenten situacions d’interacció amb el públic que generen una espiral d’energia brutal. El volum és fonamental al rock, que la música et doni de ple a la cara.
40P: Quan vaig arribar a Barcelona éreu el grup que omplia les cinc primeres files d’al·lotes guapes, esper que per al Jarana continueu amb el mateix tarannà…
M: És la tercera vegada que venim a Mallorca i venim amb ganes de follar-nos Las Kellies i de pixar-nos pels balcons.
40P: I per acabar, podeu fer propaganda de qualsevol cosa, fins i tot de Luchador Records:
M: Ens agrada l’anís. L’anís està molt bo.
Jaume Gost
5 juliol 2012
Amb la darrera frase m’han guanyat definitivament.