Deputes #10

És un divendres estrany, perquè totes ses putes anam remogudes amb el tema de la festa de demà, però aquí teniu unes quantes propostes per als matats que vos quedeu a casa: 

12M15M

Web

Sí, el moviment 15M va derivar en l’habitual reunió de hippies sense res a fer i amb ganes de muntar la revolució a cop de flors de bach, però durant uns dies o hores o minuts vàrem sentir-nos tots un poc més ciutadans i menys com els beneits que paguen la factura d’una casta política la poca vergonya de la qual no té cap mena de límits. M’agradaria pensar que algun dia li podré dir als meus néts que jo era allà, encara que en aquest pas es probable que mai no tengui néts: ens sacrificaran o ens castraran, som econòmicament insostenibles, paràsits, i ells els botxins que mataran el ca per treure-li els polls. Demà a les 18 hores hi ha un nou gest inútil, una nova manifestació, una nova protesta. Sabem que no volen escoltar res, però quedant-nos a casa a lamentar-nos tampoc no arreglarem gaire cosa. Potser quan estiguem farts de sentir impotència començarem de veres a canviar les coses. -Joan Cabot

***

Gabriel Ferrater, “Les dones i els dies” (Edicions 62, 1968)

“Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs/faran un sopar fred amb el meu cos/trobaran un regust de tu”. Són els primers versos de “Posseït“, un dels poemes més escruixidors del recull de “Les dones i els dies” (que és en el que pensam compulsivament dins la garjola quan ens glapeixen els d’antivici). El nirvi líric i incisiu del poeta de Reus (escriptor, professor, lingüista, traductor, crític i suïcida) continua de bon tall avui dia. La sensualitat viva, els motius morals, els ròssecs de la guerra ens toquen la fibra sensible i posen la fíber sensible. Poeta cabdal per entendre el neguit de la postguerra, per molt que imitem els seus estilismes i posem a un milió de micos davant un ordinador picant tecles, no aconseguirem mai tenir ni la seva elegància ni el seu geni literari. Gosa poder! -Dani Nicolau

.

***

The Jesus Lizard (1990-1994)

Difícilment trobaràs reedicions tan cuidades com aquestes, del segell independent Touch and Go; si els discs originals de The Jesus Lizard eren, en si, una puta meravella, aquesta retrospectiva remasteritzada que són els seus quatre primers discs –“Head”, “Goat”, “Liar” i “Down”– no es queda curta: format digipack, amb bonus tracks en forma de cares B i rareses musicals de tota casta, i uns gruixuts llibrets en format pòster que et tindran entretingut/uda una bona estona. Una boníssima oportunitat per redescobrir quatre discs dissonants, renouers i sorprenents que, cada un, a la seva manera, aporta una nova perspectiva del hardcore . – Tomeu Canyelles

.

***

The Creation, “Biff Bang Pow”

Alan McGee ho deu tot a The Creation. Tant el seu implosionat imperi editorial com el seu pas com a músic. Aquesta banda mod anglesa dels 60, que sempre ha quedat unes línies més avall de The Who o Small Faces, va donar nom al seu segell (1983-1999), la casa de The Jesus & Mary Chain, Primal Scream, My Bloody Valentine, Oasis, etc., etc., i aquesta meravella de cançó va donar nom al seu grup. Per a mi, també és enorme i inspiradora. Avui m’he decidit per dues cançons que perfectament acompanyen aquest sant dia lluent. – Celestí Oliver

.

***

Candy

Els voraços consumidors de revistes coneixeran i tendran com una de les publicacions de referència el Fanzine 137. El seu creador, Luis Venegas, fa uns anys que es va atrevir amb una altra publicació, EY! Magateen (Electric Youth), on cada número és un catàleg o aparador de joves entre 16 i 21 anys d’un país determinat. Amb clares al·lusions a edicions holandeses, és un dels papers de culte homòfils. Però la que avui vull recomanar i també fa uns anys que és al mercat és Candy, la germana petita i la primera revista de tendències transexuals. Venegas afirma que és una mescla de les dues anterior; són gairebé 400 pàgines sobre art, cultura, moda, etc. enfocades al travestisme. No hi ha reivindicacions polítiques ni al·legats contra el VIH, es tracta de la celebració de la pipella, la plataforma i el morro ben pintat, això si, amb un gust i enfocament impecable, com tot el que fa l’autor. – Magda Albis

***

“Capturing the Friedmans” (Andrew Jarecki, 2003)

Boníssim i impactant documental. L’altre dia em vaig sorprendre en veure un capítol dels Simpsons on es parodiava amb més pena que glòria l’òpera prima de Andrew Jarecki…i vaig sentir la necessitat de tornar-la a veure. Els Friedman semblaven la típica família americana que veiem a les pel·lícules fins que, el dia d’Acció de Gràcies, la Policia irromp al seu domicili per emportar-se’n alguns dels seus membres…i fins aquí puc llegir. A partir d’aquí, comença el via crucis: l’enfonsament i posterior destrucció d’una família modèlica a càmera lenta, detall a detall i en primera persona, a partir de vídeos casolans enregistrats per ells mateixos. Pèls de punta. – Tomeu Canyelles

.

***

Cómics fetén tras la resaca del Salón del Cómic de Barcelona

La semana pasada fue la 30 edición del Salón Internacional del Comic de Barcelona, y cabe destacar dos gloriosas novedades aparecidas para tal ocasión. La primera a reseñar es “Dorian Gray” (Diábolo Ediciones), adaptación oscura y técnicamente impecable de la inmortal obra de Oscar Wilde por parte de Enrique Corominas, uno de los ilustradores españoles más cotizados y respetados por los amantes del terror. Una obra que ha tardado una pila de años en finalizar, pero como todo lo bueno que se hace esperar, merece muchísimo la pena. Un estilo gótico, muy pictórico –casi roza la pintura, hay momentos que no crees estar frente a un comic- que hace que su lectura resulte ser un placentero a la vez que aterrador festín para los sentidos. La segunda recomendación es “Crónicas de Simón Bolivar” (EDT) una singular y atípica biografía del libertador venezolano creada por el maestro Esteban Maroto. El madrileño plasma con toda maestría la vida y milagros de este personaje histórico, que al igual nos importa un carajo… pero es que las ilustraciones de Maroto son tan sublimes que no puedes hacer más que quedarte boquiabierto ojeando semejante obra maestra. Tras la recuperación de su obra magna “Cinco por infinito” el año pasado por la misma editorial es una buenísima noticia ver como este maestro sigue activo y nos sigue obsequiando con su arte cautivador. Dos buenas recomendaciones para pasar un tranquilo domingo resacoso tras la fiesta putera y animal que nos espera el sábado noche en el Jarana. Hey ho let’s go!!!

***

The Jujus, “You Treat Me Bad/I’m Really Sorry” (Fenton, 1965)

Primer single a 45 r.p.m., editat el 1965 per Fenton Records, d’un dels diamants en brut de Michigan. The Jujus, en la seva primera i embrionària etapa liderada pel cantant i guitarrista Ray Hummel, assimilava i es feien seu el beat anglès i ho feien en una actitud més pròpia del garage. Quatre anys més tard, el 79, aquesta perla traspassaria estats i seria la seva cançó-emblema gràcies al primer volum de “Pebbles” (Mastercharge Records), compilació del background del garage de mitjans dels seixanta, que intentava seguir el camí obert pel “Nuggets: Original Artyfacts from the First Psychedelic Era 1965-1968” de Lenny Kaye. A partir del 67, la breu i intensa història The Jujus (1965-1967) començaria a viure successius canvis de line-up i, en conseqüència, s’obria a una progressiva tendència cap a la psicodèlia. El 3 d’octubre del 65, aquesta cançó es col·locava en el número dos del Western Michigan després del “Yesterday” dels de Liverpool. Encara que m’hagi quedat amb regust de minibiografia barata de blog, no tenc cap dubte de quina me fa bullir la sang. – Celestí Oliver

.

***

Au, bon cap de setmana, putes. Mos veim demà al Jarana.