Maika Makovski, “Thank You For the Boots” (Outstanding/Warner, 2012)

SHARE:

No és tan sols perquè es posàs en mans de John Parish per al seu anterior disc homònim, d’ara ja fa dos anys, que tothom parlava de PJ Harvey sinó que amb cançons d’aquell disc com “Lava Love” o amb la seva imponent posada escènica, de deixar-s’hi la pell i ensenyar les dents, el reflex n’era evident. Aleshores la mallorquina d’origen macedoni i andalús, un altre afegitó més que recurrent que arrossega quan s’hi han de referir, passava pàgina a uns inicis, a la recerca encara d’una expressió més personal, marcats per dos discos anteriors, “Kradiaw” (2005) i “Kraj So Kóferot” (2007). I en aquesta ocasió passava per damunt d’un altre nom de dona: Ani DiFranco, un altre “sambenet” que va arrossegar fins fa relativament poc. Idò bé, el pas de l’any passat a enguany li ha servit per tornar a tancar-nos la porta als morros, en companyia no d’un nom sinó de dos. I, per rompre la regla, no precisament femenins. Dos noms en majúscules: Calixto Bieito i Juan Echanove. Abans de l’estiu -sí, sempre ha estat tímida, esquiva i reservada però sempre ha tengut sang d’artista- debutava en la pell d’actriu, en mans del primer i al costat del segon, per interpretar un paper protagonista, i al piano, a l’obra teatral “Desaparecer”. Un paper que anava acompanyat d’un encàrrec primordial, evidentment: fer-ne la música, expressament, a partir de relats i poemes d’Edgar Allan Poe, la qual es convertiria en la següent entrega discogràfica seva. Un repertori que significava un gir més en la seva manera de composar i d’encaminar el seu so. Aleshores un no sabia si entendre’l com el que era, un encàrrec, el resultat d’un moment, d’una anècdota, o si bé una col·laboració com aquesta en primera línia acabaria tenint imminents repercussions. Unes partitures fetes amb i per a piano, amb moments molt més introspectius i de cambra, que tot i ser més clàssiques, de rock clàssic, i mirant de coa d’ull cap als musicals, diria que arribaven a explosionar en una Maika Makovski amb més tensió i més plena. Ara, veim que sí, que han tengut les seves conseqüències i han donat els seus fruits en aquest recent “Thank You For The Boots”, per cert, un repertori que és contemporani del de l’espectacle teatral perquè de manera admirable i talentosa Maika Makovski tenia alhora dos discos enregistrats per estrenar però qüestions de promoció i màrqueting del món editorial i discogràfic varen retardar la sortida d’aquest nou àlbum fins ara, fins que hi hagués certa distància amb les representacions d’un “Desaparecer” que fins i tot va trepitjar la Biennale de Venècia.

Maika Makovski s’estreny bé els cordons i de nou trepitja fort amb un disc molt més obert, intens i vigorós -d’alguna manera s’havia de contagiar que s’hagi gravat a Sevilla amb Raúl Pérez- i que en línies generals deixa de banda els clarobscurs, l’hermetisme i la densitat del tercer disc i darrer, considerat com a tal si no tenguessim en compte que la banda sonora de l’obra s’ha d’entendre per dret propi també com un disc seu que alhora, i ara queda més que comprovat, ha marcat un abans i un després en la seva manera de concebre la composició, tot i que en el disc “Maika Makovski” ja hi havia moments que apuntaven cap a una varietat ampla de registres en la manera com començava a tractar el seu rock.

Per tant, s’ha d’entendre, i hi ha, una perfecte simbiosi entre “Desaparecer” i “Thank You For The Boots”. Comparteixen una mateixa força, interpretativa, molt teatral. Cada una de les deu noves cançons s’han encomanat d’aquell ambient escènic de l’anterior. Però en aquest darrer hi ha menys contenció. Bé, de fet tot és explosió, i ella apareix més ferotge, alliberada ja del recer de qualsevol cambra, tot i que el piano hi continua tenint els seu pes discursiu, és la base de la composició -“Cool Cat” és un cant a aquest inseparable amic- i la guitarrra torna a quedar en un segon pla. Comparteixen que són cançons d’envejable valentia i molta, molta pell escènica. Valentia no només per la força en què són envestides sinó perquè, sobretot, se la nota que s’ha desprès definitivament de cert temor, de certa por escènica -si és que encara n’hi quedava gota- i s’ha encoratjat per endinsar-se de ple en terrenys del rock més espinosos, no tan encotillats ni transitats, almenys a Espanya, i gens fàcils d’arribar-hi, tot i no defugir en cap moment d’un classicisme en la composició. I sobretot es nota, a més, que com a plus ella s’ho ha passat bomba, que s’ha divertit i es diverteix més que mai en les interpretacions. “No News” és ja el súmum. Es desviu més que mai i demostra que no només domina una diversitat de registres musicals enlluernadors sinó, ara, també vocals. Modula la seva veu, el seu cant, talment com una gran actriu, com un animal fet en mil i una batalles. Deixa de pedra, però en ocasions, i també ho he de dir, alguns refilets me treuen un poquet de polleguera. No sabria dir si és cosa meva o si hi ha un cert excés interpretatiu desmesurat, per exemple a la mateixa “No News”, la que se’n du l’or: és la més espectacular, com si fos una peça teatral, amb aquests coros en falset que per a mi la converteixen més en una paròdia o entreteniment, tot i tenir un acabat brillant. En la mateixa línia, vaja, de “The Gate”, del “Desaparecer“. D’entrada, ja vull deixar més que clar que la Maika Makovski que de sempre més m’ha arribat és la més continguda i no la més exaltada ni passada de voltes. Aquesta pell escènica, impregnada de musical, ja es mostra també a “Get Along” o “Your Reflection”, també amb uns coros molt Beach Boys, exultants de llum.

Sí, Maika Makovski ara ens arriba en el seu millor moment. Més que mai, desproveïda de llasts i exultant de vida. Se la percep vitalista, pletòrica i feliç. Ara és un esclat de llum i les cançons en donen molt bona nota. Almenys ja no hi ha -que ja està bé- ni rastre d’Ani DiFranco ni de PJ Harvey -a no ser per la pantanosa i salvatge “Vulnerable” on sí, inevitablement la britànica ens hi apareix, o la folk espectral, també molt Espers, “When The Dust Clears”, immensa. Aquests dos noms ja són el passat; ni hi apareixen desdibuixades. Qui sí hi sobrevola, o una d’elles, és qui en el fons sempre ha estat una de les seves muses-ànima inseparable: Joni Mitchell. O almenys a mi m’hi apareix difuminada, i a continuació l’estela de dones del rock dels setanta. I fins i tot podem afegir nous noms també contemporanis, sobretot pel que fa al domini de la veu i l’entonació, un dels seus majors èxits aquí: Nina Nastasia o  Laura Veirs (no hi ressona a “Number”?). I és que amb els seus dos darrers àlbums, si un vol i no cau en una orella ja feta, pots recorrer un imaginari popular de clàssics de la cançó. Del rock dels noranta, al pop de cambra i folk-blues del Delta, passant per una notable assumpció dels musicals. Calçar-se aquest “Thank You For The Boots” -metàfora que és un homenatge, en referència a unes bótes que una amiga li regalà i que l’han ajudat a fer el camí fins aquí- ja assegura un trajecte exitós només per la final “A Dream”. Fabulosa. Preciosa.