És divendres i aquí, el nostre Deputes, la selecció setmanal de coses per fer/escoltar/veure/llegir per a tots aquells que no vos passeu els següents dos dies en estat semicomatós i amb tot tipus de substàncies cuinades per killos d’extrarradi amb coneixements bàsics de Quimicefa corrent per les venes com farem noltros.
Richard Kern
No som un expert en fetitxisme i de fet els meus gustos en la matèria només poden ser qualificats d’avorrits, però la fotografia de Richard Kern (North Carolina, 1954) sempre ha tengut un magnetisme especial: dones joves amb armes, dones joves fumant porros mentre miren a càmera o dones joves fent les seves coses al lavabo… Tot molt domèstic i increïblement eròtic a la vegada. Amb un passat lligat a l’escena experimental del Nova York dels 80 (pel·lícules amb Lydia Lunch, col·laboracions amb Sonic Youth, descobridor de l’anti-pinup Lung Leg), Kern és el germà subtil de Terry Richardson. Menció especial pels seus darrers treballs per a Vice. –Joan Cabot.
Juanita y Los Feos, “Pesadilla adulta” (Munster, 2011)
Sin duda alguna uno de los mejores discos nacionales del año pasado. La banda madrileña abandona –pero no del todo- el punk locuelo y atolondrado de sus anteriores trabajos y firman un maduro y casi perfecto disco del cual ningún tema sobra y todos tienen la máxima puntuación para convertirse en himnos generacionales. Letras repletas de humor negro y acido, una maraña musical que conjunta a la perfección guitarras potentes y un teclado naïf haciéndonos recordar que bandas que fueron cómplices de la nueva ola de la movida madrileña como Parálisis Permanente, Alaska y los Pegamoides, Los Nikis o Los Zombies siguen presentes en las composiciones e ideas de un gran número de grupos actuales. Si con este disco no te entran ganas de hacer el zángano y cantar y bailar como un poseso es que eres un jodido cadáver, de esos que tanto gustan mentar a Juanita y los feos en sus letras. ¡Qué alguien los traiga de una puta vez a la isla a tocar! -Pako Jeremy.
Tell Mum Everything is OK
Els seus creadors el presenten com un fanzine però en realitat és un llibre d’artista col·lectiu, un catàleg de fotografia i una petita obra d’art en sí mateix. El publica Editions Fpcf, una editorial independent amb base a París. Tenen cinc números al mercat i tots esgotats, on seleccionen una vintena de fotògrafs per cada exemplar agrupats sota un títol com “Outsiders” o “True Story”, una mica com fan altres revistes de fotografia com Exit o la més ambiciosa Matador. Si entrau al web de l’editorial preparau la visa perquè, a més, distribueixen altres fanzines i tots fan molta gola. – Magda Albis
“End of the century” (Jim Fields / Michael Gramaglia, 2003)
Podia haver donat més de si, però tampoc ens queixarem per això: “End of the century” és la tragicomèdia final dels Ramones, un relat on podem sentir, en primera persona, bona part dels draps bruts i les misèries personals de cada un dels seus components. Especialment destacat és la fredor extrema d’un Johnny malalt (moriria un any després) a l’hora de parlar dels seus antics companys, o la significativa aportació de Richie i CJ, els més oblidats de la família Ramone. Si has crescut escoltant la seva música, aleshores entendràs moltes coses d’ells. – Tomeu Canyelles
Christopher Knowles, “Our Gods wear spandex” (Weiser Books, 2007)
Els que en aquestes alçades encara es pensen que els superherois són només uns colossos talossos embotits en malles multicolor, uns pallassos vigorèxics i fatxendes com sortits d’Eurocarnaval que s’ho facin mirar. Millor dit, que li facin una ullada a aquesta mirada fresca i enciclopèdica que rastreja les arrels esotèriques i mitològiques dels herois, que són molt més que una cosa sorgida del caparrot de quatre geeks inadaptats que viuen amb sa mare a l’edat de 50 anys. Qui sí té superpoders és l’autor, que gaudeix d’una capacitat analítica extraordinària per lligar el moment històric en que foren creats i els arquetips ancestrals que representen. L’autor, de petit, va tenir una epifania llegint “The New Gods” de Jack Kirby, conegut com el Rei dels còmics, a qui dedica el llibre. Anys més tard, ens regala aquest assaig imprescindible sobre l’època victoriana, els pulps, els brètols, els bruixots, les amazones, els messies redemptoristes i les societats secretes, amb tots els capítols acompanyats de les il·lustracions de J. M. Linsner. Kapow! –Dani Nicolau
Neil Strauss, “Todos te quieren cuando estàs muerto” (Contra, 2012)
Sempre m’he considerat un mal entrevistador, i ara, llegint aquest recull d’entrevistes de Neil Strauss, encara n’estic més convençut. Col·laborador de Rolling Stone i The New York Times y autor de “Los trapos sucios”, Strauss ha entrevistat tot déu (de Johnny Cash a Britney Spears), però el millor és que aquí tria els off-the-records, bocins descartats o senzillament converses trivials per deixar-ne més d’un retratat. Un entretingut, sucós i divertit volum que acaba de publicar Contra, una nova editorial que té molt bona pinta. –Joan Cabot.
Grand Funk Railroad – “Grand Funk” (Capitol, 1969)
Aquí no hi ha modes que valguin: una sola nota d’aquest disc sempre valdrà més que tots els vostres putes trending topics de merda. A “Grand Funk” no li sobra ni li falta res: arrogància, joventut, frescor, imaginació i fuzz, molt de fuzz, a un conjunt de cançons atemporals. Els quatre primers discs que els Grand Funk –incloent el “Live Album”– enregistraren entre 1969 i 1970 van a missa, però aquest, en concret, és enorme. Un consell: escolta’l al màxim volum possible. – Tomeu Canyelles
Brian Michael Bendis, “Sam & Twitch” (World Comics)
La pareja de detectives de homicidios que protagonizan este comic se dieron a conocer en las páginas de la exitosa serie “Spawn” de Todd McFarlane –que también fue una película que más vale no recordar-, y viendo que tenían un gran potencial obtuvieron su propia colección de comic-books. Ahora se recopila en dos tomos la más que interesante etapa del guionista Brian Michael Bendis al frente de la serie. Este mandamás dentro del noveno arte deja de lado su vena más superheróica para ofrecernos unos fascinantes guiones de serie negrísima donde se mezclan de diabólica manera ritos vudú, snuff movies, y mal rollismo propio de la película “Seven”. Los dibujantes que lo acompañan en esta detectivesca aventura son Ángel Medina, Alberto Ponticelli y el gran Alex Maleev –que, también bajo la batuta de los guiones de Bendis, ilustró una de las épocas más gloriosas y exitosas, amén de la de Frank Miller, de “Daredevil, el hombre sin miedo”. Una muy recomendable lectura policiaca que encandilará tanto a los amantes de la serie negra como a los amantes del comic de superhéroes. -Pako Jeremy.
Eternal Summers, ”The dawn of Eternal Summers” (Kanine, 2012)
Que jo escrigui de música fa un poc colló devora les firmes que formen aquest web i el que realment vos recomanaria és que entrassiu a la pàgina de Carrefour Viajes i partissiu el cap de setmana, perquè a mi m’és igual si és dream pop o shoegaze íntim o másdelomismo o coverbos d’aquests. El que puc dir és que aquest disc me té atrapada, m’agrada, me fa ensumar l’estiu. Referències? A mi me recorden alguns grups de Captured Tracks, Vivian Girls i les nostres estimades Aias. Au, bon viatge. – Magda Albis
The Wake
Na Magda nostra cita Captured Tracks, una obsessió meva -ho reconec- ara fa un any i mig. Idò bé, aquest segell no només edita cançons de grups que homenatgen el so de grups seminals dels vuitanta com The Wake sinó que també reedita alguns d’aquests tresors. Aprofitant el Record Store Day de dissabte que ve, dia 21, el segell de Brooklyn publica el segon disc dels escocesos de Gerard “Caesar” McInulty per on passà Bobby Gillespie abans de tocar la bateria als Jesus and Mary Chain, just quan havia estat pipa de la banda anterior del primer, Altered Images. Tot, evidentment, anys abans de formar els seus Primal Scream. Podria recomanar “Harmony“, el primer disc de The Wake, i la cançó “Testament”. O l’incendiari “On Our Honeymoon”, el seu primer single editat, amb “Give Up” de cara B, quan encara eren post-punk. Ferida incisiva. Però ja que Captured Tracks reedita ara en boxset especial “Here Comes Everybody“, triaré per il·lustrar-ho “Pale Spectre”, que ara Blouse, un grup Captured Tracks, l’acaben de refer en un recent single “Grusome Flowers: A Tribute to The Wake” on també apareixen Craft Spells, donant continuïtat al primer 7″ en forma de tribut que l’any passat compartiren Beach Fossils i Wild Nothing. Aquest bombonet era quan ja s’ensumava l’olor de Sarah Records, i és que aquest seria ja el darrer disc per a Factory. – Celestí Oliver.
Au, bon cap de setmana, brutes.
