Per Tomeu Canyelles /
No cal ser massa espavilat per adonar-te’n que “Last Days of Adam” (Autoedició, 2012) és un disc fortament mimat: escolta’l bé i comprovaràs que cada cançó reflecteix la dura feina que hi ha darrere. Res és fortuït, i àlbums com aquests no apareixen perquè sí: per això mateix, no puc evitar recordar l’antiga forma que tenia L’Espinale: Freakin’ Las Vegas. Malgrat que el seu nom sempre em va semblar terrible, aquesta desapareguda banda “marratxinera” tenia la virtut d’agafar algunes de les millors cançons del clàssic “Mer de noms” (Virgin, 2000) i fer-te creure que tenies allà mateix a A Perfect Circle. D’ençà d’això, quants anys han passat? Set? Vuit? Nou? Jo encara me’n record que Freakin’ Las Vegas eren una banda de qualitat.
Tornem, doncs, a “Last Days of Adam”, l’àlbum-debut de L’Espinale. Acaba la seva escolta i el torn a posar per tal de detectar alguna errada o imperfecció i, per molt d’esforç que hi posi, no trob res més que un disc molt però que molt ben parit. Entra sol, amb una sorprenent fluïdesa, sense fer-se pesat o avorrit en cap moment de les deu cançons que inclou.
No es pot negar que “Last Days of Adam” és un disc de patrons, diguem, conservadors; la seva llarga experiència com a músics fa que L’Espinale sàpiguen de sobra què funciona – i què no – i, en lloc d’enredar-se amb estructures transgressores, composen d’una manera més cerebral que no pas visceral. I si el deute amb l’univers de Maynard James Keenan és més que evident, el quintet illenc sap treure el millor profit de les seves influències –Porcupine Tree, Dredg o els Oceansize més obscurs – per tal de no sonar, en cap moment, com uns vulgars impersonators.
Hi ha tres elements que s’han de destacar d’aquest disc per tal d’entendre el seu so. En primer lloc: la veu. La tasca d’Àngel Caballero a les veus és titànica, i ja no ho dic només per la seva pronúncia de la llengua de Shakespeare – cuidada i molt correcta – sinó perquè, tot i utilitzar un registre molt concret al llarg de “Last Days of Adam”, utilitza i explota la seva veu suficientment bé com per no fer-se cansat o embafador. Les tornades de “While They Stare” o “Abbadon”, per exemple, són exemples del bon gust amb el qual s’executen les melodies vocals. Després, les guitarres de Pep Gomis i Jaume Tugores (Prosthetics) són un dels altres punts forts del disc: simples en algunes parts, complexes en unes altres…però sempre creatives. I, finalment, en tercer lloc, s’ha de destacar una impressionant producció a càrrec de Dani Paz i Toni Salvà, bateria de la banda. “Last days of Adam” sona de mort però, a més, aconsegueix realçar totes les virtuts de L’Espinale: maduresa, elegància, equilibri i naturalitat.
No és un d’aquests àlbums que m’hagi arribat a l’ànima, però m’agrada. Molt, de fet. El disc està ple de bones cançons, de les quals destacaria “The Dark Corners”, “Wasteland” o fins i tot la més accessible, “The Hidden”. Escollir és difícil perquè, en conjunt, “Last Days of Adam” és un gran debut i, a més, una de les propostes de Rock/Metal més atractives que ara mateix hi ha a les Illes Balears. Paraula.
